Salvador Simó explica secrets de 'Luis Buñuel en el laberinto de las tortugas'

Aquesta setmana s’estrena una pel·lícula molt especial, Buñuel en el laberinto de las tortugas, adaptació en dibuixos animats per a adults de la novel·la gràfica de Fermín Solís que ha sigut dirigida per un expert en efectes especials, el català Salvador Simó (El llibre de la selva, Piratas del Caribe: la venganza de Salazar) i que compta amb les veus de Jorge Usón, Fernando Ramos i Luis Enrique de Tomas en els papers principals.

L’acció transcorre a començaments dels anys 30 i explica com, després de l’escàndol que ha provocat el seu últim film a París, La edad de oro, el realitzador Luis Buñuel no troba finançament per a la seva següent pel·lícula. La seva intenció consisteix a rodar un documental per mostrar la misèria que es viu a la localitat extremenya de Las Hurdes. L’atzar es creuarà en el seu camí i podrà fer-ho realitat amb un reduït equip.

El film vindria a ser una espècie de making of (Com es va fer) de Las Hurdes (Tierra sin pan), un estremidor document que va suposar un canvi total en la filmografia del cineasta. Resulta fonamental la seva deliciosa banda sonora, composta per Arturo Cardelús que va obtenir el premi en aquesta categoria al Festival de Màlaga. I no serà l’últim perquè des de ja es converteix en una de les grans favorites per alçar-se amb uns quants guardons com a millor pel·lícula d’animació a les gales de l’any que ve. El seu director, Salvador Simó, ens explica les curiositats més sorprenents del rodatge.

–Una ficció animada. "Des del principi teníem clar que no volíem caure en els tòpics o limitacions que la tècnica de l’animació té i, des d’un principi, la vam enfocar com una pel·lícula de ficció".

–Un mètode diferent. "Les veus en animació moltes vegades es graven davant d’un faristol. Segur que heu vist molts making of de films de Pixar o Disney, on l’actor famós es posa davant del faristol i el micròfon. En general, el primer que es fa és gravar les seves veus i l’animador dibuixa i mou els personatges partint d’aquestes veus. En aquesta pel·lícula es va utilitzar un mètode diferent ja que els actors van interpretar les seves escenes com si d’una pel·lícula d’imatge real es tractés, i van gravar les seves veus amb una perxa, però sense la càmera només amb el micro. Això va donar una naturalitat i frescor increïble a la pel·lícula".

–La connexió entre els intèrprets. "Vam treballar amb els actors fent moltes lectures de guió, treballant els personatges i es va produir una màgia increïble entre ells, la qual cosa va fer que, sobretot els personatges de Jorge Usón com Luis Buñuel i Fernando Ramos com Ramón Acín, brillessin a la pel·lícula".

–Problemes amb el francès. "El dia que vam gravar una de les primeres escenes amb Jorge i els actors francesos, el personatge de Luis havia de parlar francès i el Jorge no sabia dir ni una paraula en aquest idioma. Els actors gals van començar a corregir la pronunciació del Jorge perquè parlés un francès perfecte, però en aquell moment els vaig interrompre per explicar-los com parla un espanyol el francès. Jo vaig viure dos anys a París i el meu francès és regular. El que necessitava per a un Luis Buñuel que portava pocs anys en aquesta ciutat és que tingués un fort accent espanyol. Escoltar-lo provocava que les orelles dels actors francesos sagnessin, es van enfadar bastant. Però al final ho van entendre i va ser molt divertit".

–L’altra pel·lícula. "El rodatge va ser tens a causa dels terminis i les exigències que ens demanava. Per això, l’equip d’art liderat pel seu director, José Luis Ágreda, va voler que l’ambient fos més distès i, per a això, en van començar a desenvolupar una desbaratada subtrama que, per desgràcia, no va arribar a incorporar-se al film però que era una opció de cara a una possible segona part. Es titulava “Robo Buñuel, la venganza de Ramón Acín en las Hurdes”, on hi havia explosions i rajos làser, i fins i tot es va fer un cartell... Van ser moments molt entranyables".

–La beguda de Buñuel. "La primera festa de Nadal, José Luís Ágreda, Manolo Cristóbal (el productor) i jo vam decidir que volíem oferir a l’equip un homenatge a Buñuel, amb la seva recepta del ‘buñueloni’, un còctel que ve a ser una variant del Negroni. No sé si la vam encertar o no, però la veritat és que estava boníssim i tots vam acabar en condicions bastant deplorables. Fins i tot vam acabar caient en els inevitables cants regionals..."

–El fill del geni. "Durant el procés d’escriptura del guió vaig tenir l’oportunitat gràcies a Javier Espada, el nostre expert en Buñuel, de conèixer el seu fill, Juan Luis Buñuel. Va ser una primera visita entranyable. Era un home gran amb una semblança evident al seu pare que em va sorprendre. Malgrat que el primer efecte que feia era molt sec, ens va obrir la seva casa i ens va oferir cafè després de menjar junts. Vam parlar de les seves escultures, la seva vida i anècdotes dels seus rodatges. En altres visites ens va parlar del seu pare i d’alguns detalls sobre la seva amistat amb Ramón, Federico i, sens dubte, de la seva enemistat amb Dalí".

–El film que no va poder veure. "Quan vam parlar de la nostra pel·lícula, al principi no entenia gaire bé per què volíem utilitzar animació, però no s’hi va oposar. Al veure el primer dibuix del seu pare no el va identificar, però després de fer uns subtils ajustaments li va agradar. Recordo que l’última vegada que el vaig visitar abans d’acomiadar-nos em va trucar a part i xiuxiuejant em va dir: “quan acabis la pel·lícula me la portes i la veiem junts”.Lamentablement va morir pocs mesos més tard".

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

–Un equip molt plural. "L’equip estava format majoritàriament per dones amb un talent espectacular, amb una barreja generacional increïble i de diferents nacionalitats".

–La tranquil·litat del camp. "En un poblet d’Extremadura on vam treballar es van generar moments entranyables i molt divertits. Davant de l’estudi, hi havia un camp que ens alegrava la vista i durant un llarg temps de la producció teníem un burro i dos cavalls que ens feien companyia mentre pastaven. La veritat és que la tranquil·litat ens va ajudar molt a crear moments entre l’equip que no oblidarem".