Disturbed, metall tendre a Razzmatazz

Com si els anys i el sentit de la fugacitat de la vida els haguessin estovat el cor, els cavallers de Disturbed es mostren més sentimentals que de costum al seu últim disc, ‘Evolution’, inspirat en part en les defuncions d’amistats del gremi com Chester Bennington (Linkin Park) i Vinnie Paul (Pantera). Un disc que no ha tornat boja d’alegria l’afició, s’ha de dir, cosa que no va ser obstacle perquè les entrades del seu concert d’aquest divendres a Razzmatazz volessin amb dies d’antelació.

Hi havia ganes de veure un quartet que no havia tornat a Barcelona des que, el 2001, va telonejar Marilyn Manson al Pavelló de la Vall d’Hebron. Altres temps: Disturbed exercia llavors de rabiosa atracció neometall (que no exactament nu metall), filtrant clixés en eficients artefactes sonors tocats per la intimidadora figura vocal de David Draiman. Sense ser un grup amb aptituds per marcar una època, es va armar en aquella dècada d’un robust enfilall de ‘hits’ que l’altra nit van dominar bona part del repertori, en particular de la primera meitat: ‘Prayer’, ‘The vengeful ones’ o ‘Stupify’, amb l’aclaparador ‘groove’ del baixista John Moyer, el doble bombo de Mike Wengren i les opaques capes de guitarra de Dan Donegan, sempre al servei d’una èpica emocional de tall sec.

Pacificació acústica

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Disturbed va compensar els seus abnegats fans catalans pel temps d’espera, però va tornar en una versió una mica diferent. Sempre va ser un grup peculiar, potser l’únic del món capaç de reivindicar Genesis en època de Phil Collins (Land of confusion, que va sonar a la meitat del setlist), i ara es digna a obrir falques amb guitarres acústiques i tamborets: aquí hi van ser Hold on to memories i A reason to fight, portadora aquesta última d’un discurs sobre les patologies modernes que va conduir Draiman a fer una pregunta als “germans i germanes” del públic: "¿Quants de vosaltres heu combatut els dimonis de l’addicció i la depressió?". Centenars de braços es van alçar a Razzmatazz camí de la filosòfica, potser curativa, ‘Thesoundofsilence’, amb redoblaments de timbal dignes d’un pèplum dels que amenitzen aquests dies les sobretaules, i els correctius d’‘Indestructible’ i ‘Insidethefire’.

Disturbed jugant amb els contrastos, buscant el confort de l’ànima i deixant per al final la cançó nova més invasiva, ‘No more’, i les fiables repesques de ‘Stricken’ i ‘Down with the sickness’. Llegat potser poc transcendental però motivador per a una generació que va buscar sortides a l’evolució del gènere metaler.