Mariola Membrives, abduïda per l'etern influx de Lorca

Leonard Cohen, Enrique Morente, Paco Ibáñez, Chavela Vargas, Fito Páez... i Mariola Membrives, l’última que s’afegeix al club dels creadors musicals que han caigut rendits per les arts de Federico García Lorca. Al seu exquisit disc acabat d’editar, aquesta cantant nascuda a Andújar (Jaén) i assentada a Barcelona dona nova vida al repertori que el poeta va gravar al piano amb La Argentinita, portant-lo en direccions inèdites gràcies a un músic d’alta volada, el guitarrista nord-americà Marc Ribot.

Parlem del temari conegut com ‘Canciones populares antiguas’ que el polifacètic Lorca va rescatar, va arreglar i va gravar el 1931 amb la veu d’Encarnación López Júlvez, La Argentinita (1898-1945), en cinc discos de pissarra. Peces com ‘Anda jaleo’, ‘La tarara’ i ‘Los cuatro muleros’, que a Mariola Membrives la transporten fins al més profund de la seva infància. “Les cantaven tant la meva mare com la meva àvia, són allà des de sempre i són Andalusia per a mi”, explica ella amb delicat èmfasi, convençuda que “tots tenim una cosa pendent amb Lorca, que ens va donar tant art i tanta obra en tan poc temps”.

Un culte sense fronteres

El nou àlbum, segon de Membrives (després del que va gravar amb el contrabaixista japonès Masa Kamaguchi), es titula ‘Lorca, Spanish songs’, en anglès, pensant en el culte internacional al poeta i perquè la presència, a la mateixa portada, de la llegenda ‘featuring Marc Ribot’, vaticina una projecció sense fronteres. Recordem obres col·lectives que van girar entorn de Lorca, com ‘Poetas en Nova York’ (1988, que va incloure la versió original de ‘Take this waltz’, de Cohen, basada en el poema ‘Pequeño vals vienés’) o ‘De Granada a la Luna’ (1998, amb aproximacions d’artistes com John Cale, Compay Segundo, Robert Wyatt o Neneh Cherry). Més a prop en el temps, la nord-americana Josephine Foster va recrear el mateix repertori de cançons populars al disc ‘Anda jaleo’ (2010), amb el seu marit, el toledà Víctor Herrero.

Però, ¿què va portar Membrives a trucar a la porta de Marc Ribot, l’innovador guitarrista, que es va fer un nom juntament amb figures com Tom Waits, Elvis Costello o Marianne Faithfull amb una vis hispana expressada amb els seus Cubanos Postizos o les seves produccions per a la peruana Susana Baca? Ella venia d’una immersió en el món lorquià: la gira amb el recital ‘Omega 20.16’, entorn del 20è aniversari del disc de Morente (“va ser com si m’atropellés un tren”) i les seves actuacions a l’obra ‘Federico García’, de Pep Tosar. “Més de cent funcions. L’obra tenia alguna cosa de joc, i necessitava un contrapunt, una cosa que em portés a un estat més profund, de llimbs, relacionats amb la infància, foscos i amb boira. I aquest era el so del Marc: cru i molt espacial, i que és viu mentre toca”.

Infinit mà a mà

El guitarrista es va posar a l’abast. “¡Gran idea, els poemes de Lorca!”, va escriure per correu electrònic. “Sempre l’ha tingut present en el seu imaginari”, remarca Membrives, que va passar els seus maldecaps perquè “tot quadrés tot i la distància i les agendes”. El resultat val per tots els maldecaps: la veu i la guitarra, ingredients gairebé únics de la gravació (només es colen fugaçment uns picaments de mans, el pandero quadrat i el baix elèctric del productor artístic del disc, Daniel García Diego), obren un món d’accents expressius, tons anímics i espais mentals.

Ribot passa de la guitarra elèctrica a l’espanyola, recorre a l’arc i als efectes de pedaler, i el seu recital de recursos infinits es fon amb el refinament art vocal de la cantant en una obra alhora popular i d’avantguarda. “Potser hi ha 500 guitarristes a Espanya que toquen bé ‘Las morillas de Jaén’, sens dubte, però jo buscava el seu so i la seva manera generosa de donar-ho tot per la cançó”. Quant al seu enfocament vocal, Membrives diu haver volgut portar l’estil de La Argentina “a un pla el més senzill possible, sense estrènyer el to ni buscar l’efecte, tot molt orgànic, com una nena gran una mica perduda que recorda la seva infància”.

El deute històric

Hi ha vida i hi ha mort en el fons d’aquest repertori, i es diria que una ambició reparadora. “Sempre hi ha una porta que grinyola, un dolor, sí”, afirma la cantant en al·lusió a peces com ‘Anda jaleo’: “No salgas, paloma, al campo, mira que soy cazador, / y si te tiro y te mato para mí será el dolor, para mí será el quebranto”. La ferida d’una vella contesa. “Intueixes el que significa: a la guerra et toca ser en un bàndol i si has de matar el teu germà no tens altre remei. Tot i que es pot interpretar de moltes maneres”, explica. ¿És, llavors, aquest disc històricament o políticament oportú? L’assassinat de Lorca, remarca Membrives, “i que estigui enterrat allà en una cuneta”, simbolitza “la injustícia que els va tocar a centenars de milers de persones”.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Tanca el disc una composició aliena al repertori de La Argentinita:‘En tiempos extraños’, adaptació del lorquià‘Poema del joven’, que ella ha musicat (inspirant-se en la versió de Paco Ibáñez) i que canta ‘a cappella’. “Representa un estat d’embriaguesa i cansament: ‘Yo vuelo por mis alas, dejadme volar...’”

Exhibició última del subtil poder vocal d’aquesta artista formada al Taller de Músics i l’Esmuc, que planeja foguejar aquest treball primer “amb tres guitarristes” per determinar, i de cara a la tardor, presentar-lo amb Marc Ribot. “El veig ja com si fos el meu oncle en el sentit energètic. ¡Estem enamorats!”, proclama rient. Tot això entregat com a ofrena al malaguanyat poeta i músic. “Lorca sempre hauria d’estar allà”.