Jennifer Egan: «La ficció t'explica coses que la història no t'explicarà»

Quan‘Manhattan Beach’ (Salamandra) va veure la llum la pluja de lloances va caure un altre cop sobre Jennifer Egan, l’autora de ‘Ciudad Esmeralda’, ‘Look at me’ i ‘La torre mestra’, guardonada amb un Pulitzer el 2011 per ‘El temps és un cabró’. George Saunders va aplaudir “la generositat de la seva prosa” i va arribar a dir: “No conec cap escriptor millor que treballi avui”. A ‘Kirkus’, apuntant a la capacitat d’Egan d’oferir a cada novel·la canvis de gènere, de forma i de fons, amb excel·lents resultats, van escriure: “Aparentment no hi ha res que Egan no pugui fer”.

Asseguda a la cuina de casa seva a Brooklyn, Egan entoma les lloes amb modèstia, un somriure i certa distància. “L’única cosa que faig és ocultar el que no puc fer intentant no fer-ho”, diu l’escriptora i periodista. Però es declara “afortunada” perquè el seu últim llibre, una novel·la de ficció històrica amb un triangle protagonista liderat per un personatge femení potent que se submergeix a la vida de Nova York, les seves drassanes i la màfia durant la segona guerra mundial hagi trobat lectors, en bona mesura molt diferents als dels seus treballs anteriors. “Sens dubte és el llibre més difícil que he escrit”, assegura.

La pulsió d’un temps i un lloc

Aquesta vegada Egan s’ha allunyat de l’experiència i la memòria pròpies i de les experimentacions estilístiques, estructurals o d’enfocaments narratius. Com sol fer una escriptora que diu que “una idea significa molt poc” per posar en marxa un projecte, es va deixar emportar per la pulsió cap a un lloc i un moment particulars, en aquest cas, aquest Nova York de la segona guerra mundial i les drassanes que al cine va retratar ‘La llei del silenci’. Va començar a sentir aquesta pulsió el 2004, poc després de tenir el seu segon fill. Va seguir notant-la els anys següents, mentre tenia una beca d’investigació a la Biblioteca Pública de Nova York, mentre participava en un projecte per registrar la història oral de les dones de Brooklyn, mentre la seva vida es convertia en “una bogeria” després del Pulitzer...

La persistència d’aquesta pulsió la va guiar i va trobar el seu camí fins a les pàgines, on pren vida la història professional i personal d’Anna Kerrigan, una jove que aconsegueix trencar barreres i convertir-se en bussejadora i de la mà de la qual es recorre també el món de l’hampa novaiorquesa de l’època, de la marina mercant i de tot un país marcat per la guerra.

No va ser un procés fàcil. De fet Egan assegura que va ser “agònic”.La investigació exhaustiva i les entrevistes amb octogenaris i nonagenaris que són la memòria viva i en desaparició d’aquell moment li donaven “alguna cosa per començar a cegues però pensava que no funcionaria, que hi havia massa coses que no sabia, que no podria donar sentit a la trama”. Durant dos anys i mig va tenir la sensació d’estar “fingint” i sentia “pressió perquè tenia per fi lectors internacionals després d’‘El temps és un cabró’”. Fins que va arribar un moment, “tot i que no és exactament un moment”, que es va sentir “com quan arribes dalt d’un turó i tens la vista sencera. Ja n’havia absorbit prou”.

L’al·legoria, fonamental

Va ser clau també determinar que el present era inherentment allà, en aquesta història del passat. “Estructuralment l’al·legoria m’interessa molt i vaig acabar sentint-me bé una vegada que la vaig tenir, quan em vaig adonar que tot flota sobre un subtext que és tot el que jo i els lectors sabem que ha passat des d’aleshores”, explica.

Tot i que va escriure el llibre durant l’Administració de Barack Obama i abans del #MeToo, Egan “pensava que escrivia d’un món que realment havia canviat”. L’autora diu haver-se adonat que és “més contemporani del que pensava”. “Conscientment pensava a tornar a un període en què es tenien paràmetres morals diferents per a les dones i pensava que coses així avui no passaven”, diu. I recorda que quan Donald Trump va guanyar les eleccions va tenir la “sensació inquietant que entraven a la Casa Blanca personatges del llibre” i parteix del món que retrata: “Aquest vell Nova York, la seva corrupció i la visió del poder avalat per la força física”.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

“Si un escriptor de ficció fa la seva feina està explicant una història però la cultura està explicant la seva a través de l’escriptor”, reflexiona Egan. “Aquest és el principal servei de la ficció; per això és tan útil com a document cultural: t’explica intencionadament i no intencionadament coses que la història no t’explicarà. És una forma moderna, es va inventar per ser moderna i no crec que l’hàgim superat”.

“La ficció ha de mantenir-se viva perquè fa una cosa que cap altra cosa fa”, continua. I sense voler criticar altres formes d’art, explica que, per exemple, quan s’ha interessat pels videojocs i s’ha assegut a veure les seves qualitats narratives, veu que en aquests termes no hi ha res d’original: “La seva originalitat està en la tecnologia i en els visuals. La ficció és l’única forma narrativa d’art que ens posa en la consciència d’un altre ésser humà”, insisteix. “Com més mirem imatges menys ho aconseguim”.