Anar al contingut

CRÒNICA

The Fleshtones, un vell i excitant rock'n'roll al Marula Café

La banda novaiorquesa va oferir un contagiós festí com a clímax de la seva gira de 15 concerts per tot Espanya

Jordi Bianciotto

The Fleshtones, un vell i excitant rock'n'roll al Marula Café

Xavier Mercade

Ni la calma absoluta de Setmana Santa ni la Champions van poder amb The Fleshtones, que aquest dimarts van reunir la seva fidel clientela en un Marula Café convertit en cafetera exprés per a més glòria del rock’n’roll en la seva més descarada versió de garatge. Els novaiorquesos estan vius i bé, i no sembla que més de 40 anys de carrera els hagin convertit en tipus complaents, mecanitzats o cínics, sinó tot el contrari.

Com passa amb les parelles, no hi ha un mètode tipificat per mantenir la flama encesa durant tant temps, però Peter Zaremba i companyia ho han aconseguit fent de cada concert un festí en el qual mantenen vives totes les motivacions originals. A Barcelona van tancar una gira per 15 ciutats espanyoles, de Logronyo a Estepona, enfortint vells llaços (aquell debut català a la Recta de l’Estadi, el 1987, obrint per a Chuck Berry) i fent saber a la clientela jove, que n’hi ha, que el rock’n’roll encara pot ser divertit i salvatge.

Aperitiu enriquit

El concert del Marula Café, organitzat pel militant A Wamba Buluba Club, el va obrir una fiable banda autòctona: des de Cornellà, bressol de La Banda Trapera del Río, els Dirty Rockets, amb el seu menú d’irredempt rock’n’roll que tant beu dels 50 com del punk i que té un catalèptic actiu en la figura del seu cantant i furiós saxofonista Edu Rocket. Aperitiu amb sabor al qual Peter Zaremba va assistir complagut, prenent una copa a la barra, abans de saltar a escena al mil·lenari crit d’“everybody say yeah!, yeah!, yeah!”.

The Fleshtones van començar acudint a les arrels: ‘The dreg’, amb el seu rítmic martell piló i el ‘riff’ de guitarra de Keith Streng que assenyalava el camí de ‘The girl from Baltimore’. Cançons dels seus primers discos, a començaments dels 80. Des llavors segueixen no només Zaremba i Streng, sinó també el bateria, Bill Milhizer, i només el baixista, Ken Fox, és un fitxatge posterior, del 1990. Per tant, no som davant una franquícia desmembrada, sinó davant una banda que manté un aspecte reconeixible.

Ells són el repertori

La gira es titula ‘No time to catch your breat’ i, en efecte, no hi va haver moments per recuperar l’alè en tota aquella marató de cançons encadenades unes amb altres, interpel·lacions al públic i divertides pallassades com ara la de girar sobre si mateixos com baldufes. L’elecció de les cançons no és tan determinant perquè The Fleshtones puguin construir el seu clima de desvari, perquè ells són el repertori, però no van faltar ‘Let’s see the sun’ i ‘Screaming skull’, ni les seves versions de ‘Dancing all around the world’, de Little Richard, i 'I surrender’, de l’holandesa Bonnie St. Claire.

Zaremba va centrar mirades com a atrotinat agitador escènic i vocalista tarambana, balbotejant més que cantant, bufant l’harmònica aquí i allà i retirant-se de vegades a imprimir un toc ‘sixties’ amb l’òrgan. El seu cançoner continua creixent: van acudir a la seva nombrosa discografia del segle XXI i van treure punta al seu recent senzill, ‘Layin’ pipe’ (versió del canadenc David Wilcox), en un tram de bisos estirat una vegada i una altra, que va culminar amb ‘American beat 84’ i la seva crida de resistència: “¿Puedes oír el sonido americano? / Nunca lo pierdas, no pierdas ese ritmo”. Ells estan per impedir-ho.