'Cent anys de solitud': el triomf de Netflix sobre la voluntat de Gabo

Si s’ha produït una notícia de pes els últims mesos en el món macondià de Gabriel García Márquez ha sigut de llunyla decisió dels seus fills, Rodrigo i Gonzalo García, de vendre a Netflix els drets d’adaptació al cine de ‘Cent anys de solitud’. La plataforma ha anunciat que en farà una sèrie. Si el novel·lista colombià s’està recargolant o no a la seva tomba és una cosa que hauria de ser sotmesa a consideració, més enllà que els morts tinguin aquesta habilitat, atès queen vida es va negar una vegada i una altraque la seva obra cabdal tingués forma audiovisual. Es compleixen avui cinc anys de la mort de l’escriptor d’Aracataca i no hi ha res més rellevant per al seu llegat que la perspectiva que Remedios la Bella,Aureliano i Jose Arcadio Buendía, Úrsula Iguarán i Mauricio Babilonia siguin arrencatsde l’imaginari privat de cada lectori es converteixin en gent de carn i ossos. No és un debat menor.

El mateix García Márquez ho va expressar en aquests termes enl’article ‘Una tontería de Anthony Quinn’,publicat el 1982 arran de la controvèrsia suscitada per la revelació de l’actor mexicà quehavia ofert un milió de dòlars pels dretsde la novel·la –i que havia rebut un ‘no’ per resposta–. “La meva reticència que es facin en cine ‘Cent anys de solitud’”, –va escriure–, “es deu al meu desig que la comunicació amb els meus lectors sigui directa, mitjançant les lletres que jo escric per a ells,de manera que ells s’imaginin els personatges com vulguin, i no amb la cara prestada d’un actor a la pantalla. Anthony Quinn, amb tot i el seu milió de dòlars, no serà mai per a mi ni per als meus lectors el coronel Aureliano Buendía”.

El 1989 va insistir en el mateix durant una extensa entrevista amb Larry Rohter per a ‘The New York Times’. Llavors va dir que, al donar un rostre cinematogràfic a la saga dels Buendía, “el marge de creativitat dels lectors desapareixeria”, i va afegir: “A més, seria una producció tan costosa que hi hauria d’haver grans estrelles,De Niro com el coronel Aureliano Buendía i Sophia Loren com l’Úrsula, i això la convertiria en una altra cosa. No, aquest llibre és massa part de la vida diària de Llatinoamèrica per fer això”. Qualsevol adaptació d’una obra literària és un cop a la imaginació(¿algú no pensa en Viggo Mortensen quan pensa en Aragorn?), i García Márquez era reticent a encloure la seva obra mestra al quadrilàter audiovisual; reticent a capar-la. No va desplegar aquest zel amb altres obres seves, que no només va permetre que fossin adaptades, sinó que va participar en les seves adaptacions amb entusiasme –va ser guionista i coguionista en diversos projectes–,i aquest fet eleva el significat del seu permanent rebuig de cedir ‘Cent anys de solitud’. Massa part de Llatinoamèrica.

“Ell sempre es va negar a cedir aquests drets i, a més, ho va fer molt taxativament –explicaConrado Zuluaga, editor i expert en l’obra de l’escriptor colombià, i autor de diversos llibres sobre el Nobel–. No coquetejava amb el tema, sinó que era taxatiu a rebutjar-lo, i crec que es deu al fet queera molt conscient que era una obra inabastable, desmesurada per portar-la al cine. Trobem la disputa amb Anthony Quinn; hi ha mil coses sobre això. I l’enrenou que ha causat aquesta notícia és perquètothom té al cap aquesta actitud categòricad’ell”.

Crític, guionista i actor

La paradoxa és que Gabo era un home de cine: els seus començaments com a periodista els va marcar en part el seu treball com a crític de pel·lícules a ‘El Espectador’ de Bogotà, va ser cofundador de l’Escola Internacional de Cine i Televisió de San Antonio de los Baños (Cuba) –que ha format a diverses generacions de cineastes llatinoamericans–, va estar matriculat al Centre Experimental de Cine de Roma i era, en general, un devot de la gran pantalla. “L’únic que he estudiat fins al final durant gairebé tota la meva vida és el cine”, li va dir en aquella entrevista a Rohter. Li agradava tant que li agradava actuar: una de les primeres adaptacions cinematogràfiques d’una obra seva va ser ‘En este pueblo no hay ladrones’, pel·lícula d’Alberto Isaac estrenada el 1965 basada en el conte del mateix nom, en què Gabo feia el paper de cobrador de cine(el film, de fet, era un compendi d’estrelles: també hiactuaven Luis Buñuel, Carlos Monsiváis, Juan Rulfo i Leonora Carrington, entre d’altres).Que en nombroses ocasions cedís els drets de les seves obres per al cine entra en la lògica d’un escriptor amb l’animal cinematogràfic ficat al cos. Però el cine gairebé mai li va tornar alegries.

Des d’aquella pel·lícula d’Isaac fins a l’adaptació més recent d’una obra seva, ‘Memoria de mis putas tristes’, de Henning Carlsen (2011), passant per fites com ‘El coronel no tiene quien le escriba’, d’Arturo Ripstein (1999), ‘El amor en los tiempos del cólera’, de Mike Newell (2007) o ‘Crònica d’una mort anunciada’, de Francesco Rosi (1987), les translacions cinematogràfiques de l’obra de Gabo no han collit ni el favor del públic ni el dels crítics. No van passar desapercebudes, perquè eren obres basades en llibres de García Márquez i perquè algunes, com la de Newell, tenien pressupost i estrelles per mostrar(Javier Bardem va fer el paper de Florentino Ariza), però sense aquestes circumstàncies difícilment se n’hauria parlat. El cine basat en obres de García Márquez no passarà a la història del cine.

“Hi ha autors molt rics en la pàgina que són molt difícils d’adaptar –diu Manuel Kalmanovitz, crític de cine de la revista colombianaSemana–, perquè el goig amb el llenguatge d’una novel·la no necessàriament comporta riquesa dramàtica o de situacions, o d’imatges”. El seu col·lega Pedro Adrián Zuluaga considera que les adaptacions de les obres de l’autor, en especial de les obres extenses, s’han enfrontat sense èxit amb dos desafiaments en majúscules: l’escassetat de diàlegs i el seu caràcter sentenciós d’una banda i l’atmosfera màgica que respiren la major part dels seus llibres de l’altra. “S’acostuma reduir tot el màgic a fets, quan en García Márquez és la realitat sencera la que és màgica”. De tota manera, Zuluaga adverteix contra la temptació de considerar que “tota” la relació de García Márquez amb el cine va ser un immens fracàs, i reivindica la condició d’“interessants” d’adaptacions com la d’Alberto Isaac, la de Ripstein de ‘El coronel no tiene quien le escriba’ o la de Ruy Guerra de ‘La mala hora’, estrenada el 2005 com a ‘Veneno de madrugada’. “Els contes i les novel·les curtes de García Márquez han sigut més propicis als exercicis d’adaptació afortunats”, diu.

¿El format ideal?

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

La notícia sobre Netflix i ‘Cent anys de solitud’ i els fills de l’escriptor ha desempolsegat tot això: la pesada negativa de l’autor a cedir per al cine la seva novel·la més celebrada i la mala sort en general que van córrer les adaptacions que sí que va aprovar. No es pot dir que siguin bons auguris, però potser juga a favor d’un desenllaç satisfactori el format: una sèrie. Ja ho va veure al seu dia Anthony Quinn, quan en aquell 1982 va declarar en una entrevista (la que donaria peu a la resposta de Gabo): “‘Cent anys de solitud’ seria ideal per a un serial de 50 hores de televisió, però García Márquez no el vol vendre”.Un serial. Cinquanta hores. “No només em sembla el format ideal –diu Zuluaga (el crítico)–. És l’únic format possible”. “La desmesura de ‘Cent anys de solitud’ és difícilment abastable en una pel·lícula –coincideix Zuluaga (l’editor)–, peròcom a sèrie és molt més digerible, no només per a la realització, sinó per al públic”. “Amb l’auge de les sèries d’alt pressupost –diu Kalmanovitz–, tenint en compte com s’han abaratit els efectes especials i amb l’auge i la flexibilitat del món digital,potser és possible aconseguir una adaptació que es correspongui amb l’amplitud de la novel·la”.

En el projecte de Netflix, els germans García assumiran el rol de productors executius, i és molt possible que Rodrigo, director d’una dotzena de pel·lícules, entre elles la notable ‘Cosas que diría con solo mirarla’ (1999), i de diversos capítols de ‘Los Soprano’ i ‘A dos metros bajo tierra’, entre altres sèries, acabi dirigint alguns episodis. “Jo crec –diu Zuluaga (l’editor)– que el Rodrigo pot fer una cosa valuosa perquè té una mentalitat cinematogràfica clara i definida, i perquè m’imagino que va conversar mil vegades amb el seu pare sobre literatura i cine i pot tenir unes idees ben consolidades sobre com fer una bona sèrie d’aquesta novel·la”. La victòria de Netflix sobre la voluntat de García Márquez ésla victòria de la cultura audiovisual. Però la veritable victòria tindrà lloc quan la plataforma hagi demostrat que estava a l’altura del desafiament.