ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Lo dejo cuando quiera': «viejóvenes» a l'estil 'Breaking bad'

Carlos Therón estrena amb èxit la comèdia gamberra 'Lo dejo cuando quiera', en la qual tres llicenciats universitaris, Ernesto Sevilla, David Verdaguer i Carlos Santos, trafiquen amb pastilles elaborades per ells mateixos

fcasals47745524 null190413170102

fcasals47745524 null190413170102 / null

2
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

‘Lo dejo cuando quiera’ s’ha convertit en una autèntica sorpresa després que al seu dia d’estrena la veiessin més de 50.000 espectadors. Tota una fita si tenim en compte que la nova pel·lícula de Carlos Therón (‘Es por tu bien’) s’allunya dels estereotips que han caracteritzat la comèdia espanyola des de ‘8 apellidos vascos’ i s’atreveix a ser més gamberra i macarró de la qual cosa sol ser habitual.

El director, juntament amb els guionistes Cristóbal Garrido i Adolfo Valor (‘Promoción fantasma’), volia jugar amb els límits de la incorrecció política i incorporar-los a la comèdia mainstream... per veure què passava. “No crec que hàgim transgredit res”, explica Carlos Therón a EL PERIÓDICO. “Però sí que teníem clar que no ens volíem quedar en un terreny conegut que hem explorat moltes vegades, sinó anar una mica més lluny”.

estrenos de la semana trailer de lo dejo cuando quiera 2019 / periodico

La pel·lícula parteix d’una comèdia italiana que va ser un autèntic èxit de taquilla, ‘Smetto quando voglio’, però amb prou feines en queda el brillant punt de partida: uns llicenciats universitaris (interpretats per David Verdaguer, Ernesto Sevilla i Carlos Santos) que experimenten per fer un complex vitamínic i aconsegueixen fabricar una pastilla que et proporciona una pujada de felicitat. Hi comencen a traficar i fan la seva pròpia versió de ‘Breaking bad’. “Tampoc és res nou. Jo soc de Salamanca i quan estudiava hi va haver detencions perquè s’utilitzava el laboratori per a coses que no eren precisament legals”, riu Therón.

Entre totes lesdiferents capes d’humor, el director volia parlar d’una generació, la dels gairebé 40, víctima de la crisi, a la qual se li va prometre èxit si complia la seva part del tracte (carrera, màster, idiomes) i es va trobar amb un panorama laboral depriment en què la sobrequalificació gairebé era un estigma. “Ens van dir que, si estudiaves molt i eres brillant, tindries treball i futur. Però no ha sigut així”.

El director Carlos Therón, a la presentació de ‘Lo dejo cuando quiera’ a Madrid, el passat dia 9 / EFE / PACO CAMPOS

Notícies relacionades

A Lo dejo cuando quiera podríem anomenar-laLa revancha de los viejóvenesen honor a aquestes comèdies dels 80 que tant li agradaven al director, encara que en realitat reconeix que el seu humor és una barreja entre el cine deBerlangai el de les produccions deJudd Apatow. “Quan fèiem l’última versió del guió vam anar a veure ‘Noche de juegos’, que és una comèdia que arriba a un terme difús entre allò fosc i allò incòmode (sense caure en la mera escatologia), i això em resultava interessant”.

En la pel·lícula, a més dels tres personatges protagonistes (i d’un mafiós discotequer interpretat per unErnesto Alterioen estat de gràcia), les dones són en realitat les qui porten els pantalons. “En l’original no hi havia noies, però a nosaltres ens semblava indispensable. Les seves trames són fins i tot més divertides, amb aquesta policia aguerrida que encarnaCristina Castañoi l’advocada que treballa en una gasolinera que brodaMiren Ibarguren”. ¿I els joves? “En la pel·lícula es diu que estan atontats, però és perquè crec que hi ha una desconnexió brutal entre la meva generació i la següent. Som com en planetes diferents, en un món que és només seu, i al qual nosaltres accedim de forma ocasional i matussera, encara que diguem que ens encanta el trap i que controlem com ningú les xarxes socials”.