Anar al contingut

CRÒNICA DE TEATRE

El punk il·lustrat de Roger Pelàez, la joia de l'Antic Teatre

Cada primer dimarts de mes, la delirant improvisació de 'Mandonguilles de frenillo' esbocina l'actualitat estirant els límits de l'humor

Manuel Perez i Muñoz

El punk il·lustrat de Roger Pelàez, la joia de l'Antic Teatre

A la sala ens espera un ésser estrany, una mica descurat, com acabat de tornar d’una rave okupa o bé sortit d’una biblioteca després d’una nit d’estudi. O les dues coses alhora. En un racó, papers amuntegats. Repartides per l’escenari nu, quatre mitjanes de cervesa de la marca que se serveix a l’Antic Teatre, un bar que fa teatre, com diu el seu gerent fent broma. Allà cada primer dimarts de mes se serveix aquest Mandonguilles de frenillo, un rampell contracultural entre l’hermenèutica i la borratxera, verí corrosiu per a beats i rosegaaltars. 

Quan tothom està assegut, Roger Pelàez agafa el micro i un dels seus folis rosegats. A cappella, sobre estrofes de “Ni una sola palabra” de Paulina Rubio, ens canta trontollant una història absurda de desig i violència, amb porres, mossos i farlopa barrejats. En un deliri contestatari no s’hi val l’autocensura. Quan no canta, descobrim la sàtira descarnada d’un monologista desconcertant, el resultat de barrejar la loquacitat incendiària de Pepe Rubianes, l’histrionisme vehement de Leo Bassi i l’èxtasi frenopàtic de Pedro Reyes, amb molta cervesa pel mig. I entre glop i glop, amb els alts i baixos propis de la improvisació més temerària, van sortint els temes d’actualitat i les associacions que, si es diuen a un plató o una emissora, bé podrien merèixer algun judici tal com està actualment el pati repressor.

L’estranyament que produeix Manuel Valls, la nova bombolla immobiliària com a símbol de l’Apocalipsi, la prima línia que separa els cants mongols dels eructes, començar una dissertació en Sòcrates i acabar-la en Joan Pera... Qualsevol avançament és vacu perquè cada funció és diferent de l’anterior. La lògica-il·lògica del xou només respon a les estranyes connexions mentals d’un bufó que, tot i que poc pompós, esbudella sense pietat les misèries d’una cort plena de contradiccions. Vet aquí un oportú gra al cul de la cultura catalana. 

Pedigrí ‘underground’

Entre rialles aparatoses, el públic acaba participant de tornades que, en el pitjor dels casos, invoquen Satanàs. Així, en poc menys d’una hora, naturalitzem la sempre fecunda relació entre l’alta cultura i l’escatologia. Pelàez habita un renaixement punk i cultureta: canta en grups hardcore, dibuixa a ‘El Jueves’ i ha publicat ‘El procés explicat als idiotes’ amb el mateix traç gruixut dels fanzines que regala a la porta. Amb el truc de la bibliomància que tanca l’espectacle ens ofereix la seva faceta de vident, màgia que va perfeccionar a foscos locals del Raval sota l’auspici de Martí Sales i altres oracles de l’'underground’. Ningú dona tant per 6 euros. Pròximes dates: 7 de maig, 4 de juny i 2 de juliol. 

Temes: Teatre