Christina Rosenvinge: «Vivim en l'era del blanc i negre»

A Christina Rosenvinge li sembla més interessant “com s’explica alguna cosa” que la història per si mateixa, i per això la floreta més gran que se li pot llançar al seu llibre, ‘Debut. Cuadernos y canciones’ (Ed. Penguin Random House), és que té més a veure amb la literatura que amb la crònica del rock o l’anecdotari d’una celebritat. Tot i que per a això ha hagut d’exposar-se d’una manera potser menys efectista però més profunda, perquè “del contacte amb la vida real” deriven “moments de dubte i fracassos, i és allà on passa el que és important”.

Volia ser una recopilació de lletres de cançons, però ‘Debut’ ha acabat sent un exercici de “memòries intermitents” en què els textos, agrupats per àlbums, són introduïts per petits relats en primera persona que rescaten records i sensacions. I al final hi ha un assaig en què Rosenvinge disserta sobre la naturalesa de la cançó i del text, mesurant les propietats de la rima, la fonètica o el fraseig i provant d’explicar “per què escriure lletres és tan difícil, ja que estàs al servei de la música”.

Inspiradora Patti Smith

Si fins ara sabíem que Christina Rosenvinge podia fer cançons excel·lents, ‘Debut’ la destapa com a narradora destra, gestionant materials transcendents sense ser pretenciosa, amb sentit de l’humor i deixant un rastre del perfum d’èpoques i llocs en aquests textos que cobreixen des del 1992 en endavant. ¿Algun model? “Qui millor ho ha fet és Patti Smith a ‘Éramos unos niños’”, respon sense dubtar. “El seu estil literari és impecable i explica un moment meravellós de la ciutat de Nova York”. Les memòries d’Elvis Costello, en canvi, “alternen moments interessantíssims i d’altres una mica avorrits”.

De la mateixa manera que ha volgut “donar una dignitat literària” a les lletres de cançons, terreny en què el seu primer referent va ser Vainica Doble, tampoc ha utilitzat aquestes 332 pàgines per omplir-les de dades o fer revelacions que incumbeixin a tercers. “El típic llibre que explica el que de veritat va passar aquella nit a l’estudi m’interessa poc, per no parlar de les trobades amb famosos, quan l’autor se celebra a si mateix”, explica Rosenvinge, que en el text deixa entreveure, per exemple, que va acudir a la festa de 50è aniversari de David Bowie sense donar més detalls. “Vaig arribar a parlar amb ell un parell de vegades, però mai diria ‘jo coneixia David Bowie’”.

Tempesta elèctrica abans de l’11-S

D’aquells anys novaiorquesos, de la mà de Lee Ranaldo (Sonic Youth), ha volgut quedar-se “amb la part més quotidiana i bonica”, com “aquell diumenge tranquil veient el concert de Glenn Branca amb cent guitarres elèctriques sonant sota les Torres Bessones”, dos mesos abans de l’11-S. L’inimaginable de la tragèdia la convida a relativitzar. “Angoixar-se no té gaire sentit, perquè les coses que et fan por és possible que no passin mai, i el terrorífic que passarà no ho veus venir”.     

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A les últimes pàgines, Rosenvinge es defensa davant de l’acusació de “perpetuar el mite de l’amor romàntic” en les seves lletres. Al·lega que una cançó és una narració dramàtica (“¡si no hi ha conflicte, no hi ha història!”, escriu) i que un no s’ha de quedar en la tornada. “Vivim a l’era de la simplificació, del blanc i negre”,diu. “A les cançons es juga molt amb el llenguatge metafòric: a moltes de les meves, sobretot de certa època, hi ha ganivets i punyals a cabassos, i no t’ho pots prendre al peu de la lletra”.

Davant la censura de la dreta, ¿l’esquerra no posa també els seus límits? “Això és culpa de Twitter i de treure frases de context. Els diaris també ho fan amb els titulars”, replica Christina Rosenvinge, que viu un període d’alt reconeixement artístic, amb premis com el Nacional de Músiques Actuals (del Ministeri de Cultura), després del seu elogiat disc ‘Un hombre rubio’ (2018). “Aquesta bona resposta m’ha estranyat, perquè és un disc amb cançons denses, i l’ensenyament és que mai saps el que connectarà i el que no”. Per això, perquè no se sent a cap talaia de saviesa, el llibre es titula ‘Debut’. “Perquè sempre tinc la sensació d’estar començant, cosa que és excitant però extenuant.”