Anar al contingut

ENTREVISTA

Pau Vallvé: "No hi ha res més trist que posar-te per sobre del públic"

El músic barceloní ofereix el seu cançoner més lluminós i reconfortant a 'Life vest under your seat', disc que presenta aquest dijous a l'Apolo

Jordi Bianciotto

Pau Vallvé: "No hi ha res més trist que posar-te per sobre del públic"

En la seva nova obra, ‘Life vest under your seat’, Pau Vallvé se serveix de la cançó per sortir en ajuda emocional de persones properes en conflictes. Un disc que presenta aquest dijous a l’Apolo (20.30 hores; obrirà Marta Knight), acompanyat de Darío Vuelta (baix i ‘samplers’) i Víctor García (bateria).

La seva anterior obra, ‘Abisme, cavall, hivern, primavera i tornar’ (2017), va ser un agosarat disc doble. ¿Quin és el balanç de l’operació?
Doncs em va servir per reconciliar-me amb els discos dobles, que odiava perquè jo acostumo a ser partidari de resumir. Però allà em vaig adonar que no totes les cançons necessàriament han de ser gran tema, que algunes serveixen per anar de l’una a l’altra.

En el nou, ‘Life vest under your seat’, ¿ha volgut anar més al gra?
Aquí volia fer una cosa molt directa, tant en lletres com en música. És un disc que ha sortit sol, el part més fàcil de la meva vida. I està pensat més en positiu, donant solucions més que plantejant problemes, també perquè els problemes no són meus, sinó d’altres persones.

¿Figures properes necessitades de recolzament moral?
Situacions que m’he trobat ajudant persones que tinc a prop i que em tocaven. De retruc, a través d’aquests problemes, he acabant parlant de mi. És un disc més amable, no tan dramàtic com d’altres. Aporta solucions.

A ‘Oclocràcia’ demana “un brindis per les persones que viuen constructivament”, però alhora recita una tirallonga de retrets al món: “Reality shows, obsolescència / escala de Richter, i immobiliàries...".
Seria molt rar que un disc meu no parlés del que està passant. ‘Oclocràcia’ enumera totes aquestes coses que ens resten i la tornada diu el contrari. Una cançó descarada, sí. Hi ha moltes coses que em molesten, però aquí vaig preferir parlar de tot allò que té com a fil conductor la mala fe: la corrupció, l’assetjament... La cançó ho engloba tot.

“Jo vaig votar el 9-N i l’1-O, i soc del sí, però d’un sí en el qual no m’agrada menjar-m’ho tot a cegues i sense protestar. Prefereixo recolzar els ‘jordis’”

No s’ha caracteritzat per alinear-se amb el procés, però a ‘Quina sort’ cita el Rei i el poder judicial.
Home, sí que m’he mullat, però, per desgràcia, hi ha una part de la consigna independentista en la qual no estic d’acord, la de la dreta. Allà discrepo. I prefereixo denunciar el que veig més pur, com la llibertat dels presos.

¿És més del 3-O que de l’1-O?
Jo vaig votar el 9-N i l’1-O, i soc del sí, però d’un sí en el qual no m’agrada menjar-m’ho tot a cegues i sense protestar. Prefereixo tocar a la Model el dia del ‘No callarem’ o recolzar els ‘jordis’. Donant recolzament a la dreta catalana no em trobaran. No m’agrada afegir-me al discurs que ho perdona tot. Prefereixo separar entre dretes i esquerres, entre 99% i 1%, que entre independentistes i no independentistes, perquè aquí tant en un bàndol com en l’altre hi ha gent amb qui no estic d’acord.

¿Les cançons són una armilla salvavides?
‘Life vest under your seat’ va ser la primera que va sortir i va obrir el camí del que seria el disc. I que no s’entengui malament: el missatge no és “la solució és a les teves mans” sinó que has de deixar-te ajudar. Encara que el primer pas, agafar l’armilla, l’has de fer tu. Aquí hi havia una persona important per a mi que estava molt malament i que no es deixava ajudar. I sense deixar-te ajudar no hi ha solució possible. Aquesta cançó va ser especial perquè quan l’hi vaig ensenyar vaig aconseguir que reaccionés i això per a mi va ser molt important.

¿Va pensar més en la persona que volia ajudar que en l’oient?
Respecto moltíssim l’oient però quan faig una cançó no penso en ell. La cançó no està pensada perquè li agradi. Si no, potser explicaria més les coses. Per mantenir la meva intimitat provo de parlar més de les sensacions que de la cosa per si mateix. Sense premsa rosa.

"Soc de la primera generació que ja no va triomfar amb la música i que va néixer a internet. Sense llocs com MySpace no seria on soc"

Alhora manté un diàleg amb els seus seguidors a les xarxes. ¿Li agrada establir una forma de comunitat amb ells?
Soc de la primera generació que ja no va triomfar amb la música i que va néixer a internet. Sense llocs com MySpace no seria on soc. I tenim una relació molt assumida amb les xarxes. Però el rotllo de vendre el teu producte i de parlar en tercera persona, quan les xarxes les portes tu, no em va. Em ve de gust parlar del que em fa il·lusió: “estic content perquè a Radio 3 han posat el disc”, per exemple. Així suposo que la gent et veu més com a persona que com a ídol. Perquè no hi ha res més trist que estar separat de la gent a qui li agrada el que fas, posar-te per sobre del públic.

El seu llenguatge musical té un aspecte consolidat: aquesta mística musculosa, aquests cors amb tendència a l’èpica.
Sí, amb les veus de la meva gent, dels amics amb qui em veig cada dia. Em fa il·lusió que formin part de les cançons i dels vídeos.

Toca tots els instruments.
Sempre. No soc ni el millor baixista ni res, però aquest és el meu espai per jugar. M’agrada tenir molt clares les cançons i no tenir decidida l’orquestració. El moment del joc és el més bonic. De vegades em diuen que si tingués més músics, o un productor, potser el disc seria més ric o arribaria a altres llocs, i  la meva resposta és que la gràcia està a fer-ho tot jo. Després, en directe, les cançons creixen: ‘Un gran riu de fang’, per exemple, ara em sembla vulgar i estrident en la seva versió d’estudi, m’agrada més la del directe.

‘Signat’ és del més pop que ha fet. ‘Beatle’, fins i tot.
¡Els Beatles són el meu grup de capçalera juntament amb Radiohead! Aquesta cançó no anava al disc, és supercursi i la vaig fer per a la meva neboda, quan va néixer, i l’hi vaig regalar. Li vaig agafar molt afecte i vaig decidir posar-la al disc. Al final surt ella i tot.

"L’últim any, Angel Olsen m’ha trastocat. I això que el seu és senzill, música que ja es feia en els anys 50, 60, 70..."

En canvi, ‘Cada infern un dau’ és molt convulsa.
Sí, allà està tot triat perquè s’intueixi una cosa fosca, tot i que les tornades són triomfals. És de les cançons de les quals estic més orgullós. Hi ha tot aquest jazz fosc que m’agrada, convertit en distorsió i en bateria. Tot i que no crec que sigui la cançó que més agradi a tothom.

¿Diria que ha incorporat noves influències musicals en els últims temps?
En l’últim any, Angel Olsen m’ha trastocat. I això que el seu és senzill, música que ja es feia en els anys 50, 60, 70..." Però em vaig quedar molt atrapat amb ‘Phases’, el disc de les cares B. Els seus discos principals no m’interessen tant. I crec que hi ha alguna cosa d’aquestes cançons country a guitarra i veu que es destil·la en el meu disc.

La seva carrera segueix un procés lineal sense girs formals bruscos. No és, per exemple, un Mazoni, que pot fer un disc electrònic i després un altre a veu i guitarra acústica.
Però fa anys que tinc ganes de fer tres coses. Primer, un disc a guitarra i veu, com les gires que faig per Europa. Després, un d’electrònic amb Darío (Vuelta), el baixista. I tornar a fer un disc de metal, o canyero, tocant la bateria. Perquè jo vinc d’allà, d’Experiment Zero, un grup en el qual hi havia Jordi Lanuza, de rotllo Korn i Deftones, amb qui vam treure un disc el 1998.

¿Es veu seguint en això amb 50 anys o més enllà?
Home, si em deixen, sí. A mi m’encanta. Soc molt fan de Jorge Drexler, per exemple, no només perquè m’agrada el que fa, com tracta la gent i com entén el projecte políticament, sinó perquè segueix reinventant-se i fent coses noves. És la clau.