Peter Bagge: "Em fa gràcia l'expressió 'vell amargat', perquè no hi ha res més amargat que un jove"

L'editorial La Cúpula recopila en dos volums 'Mundo idiota', el còmic de culte de l'autor novaiorquès que també va firmar el popular 'Odio'

fcasals8046027 barcelona 17 04 08 salo del comic foto albert bertran  en la190401132910

fcasals8046027 barcelona 17 04 08 salo del comic foto albert bertran en la190401132910 / ALBERT BERTRAN

7
Es llegeix en minuts
Kiko Amat

Hi va haver un temps, quan jo tenia vint anys, que només tres coses explicaven la meva posició en la societat: el hardcore punk, el film 'Clerks' i el còmic 'Odio', de Peter Bagge. Les tres coses compartien rancor: airat en el primer cas, estupefacte en el segon, hilarant en el tercer. L’odi adolescent és tan patètic que resulta còmic, i poca gent ho ha explicat millor que aquest autor de còmics novaiorquès. Buddy Bradley, el seu personatge més estimat, és la imatge del ressentiment juvenil. Al llegir 'Odio' o 'Mundo idiota' un se sentia acompanyat en l’ànsia de revenja universal. La teva feina, família, parella, ciutat, país, i també dècada (els 90), continuaven fent pudor, però ja no paties sol. Els friquis alienats del planeta li devem un temple a Bagge, però mentre no comencen les obres de construcció xerrarem amb ell una estona.

Tant 'Odio' com 'Mundo idiota' són destil·lats de ressentiment social, sobretot adolescent. ¿Tot aquest odi artístic sorgia del teu odi intern?

Tots els personatges estaven basats en la meva família i amics. Ara mateix estic escrivint una memòria del meu germà gran, que va morir fa vint-i-cinc anys, i he tornat a recordar aquest rancor adolescent. Suposo que tots els adolescents són així, però jo em vaig basar en el meu cercle més pròxim. Els 'teenagers' fan l’efecte de ser particularment neuròtics, però no crec que siguin especials. La majoria de la gent és així.

Els dos còmics coincideixen amb l’època desassossegada del grunge. 'Odio' i Mudhoney deien el mateix.

En aquell moment no vaig pensar estar articulant cap 'zeitgeist'. No veia 'Odio' en sintonia amb els temps que corrien, perquè m’estava inspirant en el meu propi passat i la meva pròpia joventut, a finals dels setanta. Em va sorprendre que 'Odio’ parlés per la Generació X, ja que jo soc un 'baby boomer', un nen dels 50. La gent en qui em vaig inspirar en realitat tenia quinze anys menys que la gent que vaig acabar plasmant. Que ningú notés la bretxa generacional diu molt del poc que havia canviat l’esperit entre una dècada i una altra.

"Molts dels meus lectors adolescents han continuat llegint el que faig, però còmics com ara 'Odio' o 'Mundo idiota' tenen una audiència perpètuament juvenil"

Un músic espanyol em va dir que un dels seus grans èxits va ser parlar per a una generació deu anys més jove. És el teu cas.

Sens dubte. Tot i que la meva generació també es va sentir interpel·lada. El tipus de còmics que faig jo (alternatius, 'underground’, com n’hi vulguis dir...) tenen un públic inherent, que sembla que és gent en edat universitària, en la vintena. Una vegada han passat la vintena, i es fan grans, comencen a pensar en hipoteques, fills i carreres, i el desig d’anar a una botiga molona a comprar còmics rars deixa de ser una prioritat. Així que els meus lectors no envelleixen. Molts dels meus lectors adolescents han continuat llegint tot el que faig, però còmics com 'Mundo idiota' i 'Odio' tenen una audiència perpètuament juvenil.

Hi ha un sector ultrasensible de joves a les xarxes socials que no sé si apreciaran certs aspectes de la teva obra.

Fa no gaire un noi molt jove va publicar un article indignat sobre mi. Va assumir que jo era una persona horrible, només perquè de vegades els meus personatges diuen coses horribles. No vaig acabar d’entendre si el noi era obstinadament ignorant, o només estúpid. L’entrevista va ser absurda: m’anava citant frases dels meus personatges, agafant-les en el sentit més literal possible, incapaç de creure que jo no les cregués. Des del seu punt de vista, si qualsevol dels meus personatges deia una cosa racista o sexista, jo necessàriament havia d’haver pensat el mateix. En altres casos, com el de la meva recent biografia de Zora Neale Hurston, l’escriptora afroamericana, un grapat de persones (noies joves negres, en la seva gran majoria) van afirmar que "sentien" que m’estava burlant d’ella, mentre que d’altres "sentien" que jo no era l’autor adequat... El que en realitat volien dir, naturalment, era que un home blanc no hauria d’escriure sobre aquest tema. És una actitud generacional. Totes les bones crítiques d’aquella biografia (i n’hi va haver tones) estaven escrites per gent més gran de quaranta anys. Em resulta xocant aquesta bretxa generacional, i com s’interposa entra l’audiència i certes obres.

¿Et treu el son?

Em preocupen els editors, i la meva relació amb ells. Si veuen que una franja notable de l’audiència rebutja les meves obres no em donaran feina. Vaig escriure el llibre sobre Zora Neale Hurston perquè l’admiro. És una ridiculesa supina afirmar que vaig escriure aquest llibre amb "males" intencions. El trist és que els editors no ignoren aquestes ridiculeses. Els preocupa ofendre el públic juvenil i es dobleguen davant de gent que està completament convençuda de la seva rectitud moral. Tots hem vist com alguns negocis se n’han anat en orris després d’un incendi moral de Twitter, i cap editor vol ser el següent. Ho entenc. Però jo només puc escriure de forma honesta.

"Els 'nerds' han pres el poder, però fa dècades ser un 'nerd' no només era anormal sinó totalment inacceptable"

Temps enrere els friquis estaven en el més baix de la cadena alimentària, i escriure sobre ells era un acte de valentia.

Els 'nerds' han pres el poder. Ara ser 'nerdy' mola i és més o menys normal, però fa dècades no només era anormal, sinó totalment inacceptable. Els friquis eren la gent a qui apallissaven a la sortida dels instituts [riu]. Els pares d’avui mostren una gran indulgència amb els seus fills 'nerds', perquè ha desaparegut l’estigma, però quan jo era un nen això de ser 'nerd' es mantenia en secret. Llegies còmics d’amagat. Ara la gent fa llargues cues per veure l’última de ‘Los Vengadores’, però en aquella època els friquis dels superherois eren la riota.

Els teus còmics parlaven de friquis, però sempre vas evitar la part bufona. 'Odio' està ple de violència. És la veritable revenja dels principiants.

Tot i que jo no soc una persona violenta, vaig fer que el personatge principal d’'Odio' representés els meus desitjos ocults de venjança. Perquè fos un personatge amb interès, el vaig fer molt més taxatiu i emprenyat del que jo era. És una versió exagerada de mi mateix, i les seves reaccions emocionals són molt més evidents. Però quan llegeixo els meus còmics anteriors, incloent-hi 'Mundo idiota', em sorprèn la ràbia i el ressentiment real, no exagerat, que supuren. M’obliga a preguntar-me què em passava llavors, perquè ja no em sento així [riu]. De nou, crec que aquest vidriol i insatisfacció és comuna entre els adolescents. Em fa gràcia que la gent utilitzi l’expressió "vell amargat", perquè no hi ha res més amargat que un jove. Crec que és perquè vols tantes coses, i alhora ets conscient que no n’oloraràs gairebé cap, que et tornes mig boig de ressentiment i insatisfacció.

"Trump està blindat contra la sàtira: qualsevol salvatjada que inventis no estarà a l’altura del que ell diu i fa de veritat"

Professes un afecte patent a personatges idiotes. Studs Kirby és un 'redneck' estult, però a 'Mundo idiota' el mires amb un amor genuí.

Quan vaig crear Studs era un personatge unidimensional, la caricatura d’un presentador de tertúlies radiofòniques de dretes. L’utilitzava per riure’m de mi mateix. Junior i Studs són dues representacions oposades de la meva personalitat. Junior personifica els aspectes més timorats que hi ha en mi, mentre que Studs és el reaccionari que habita al meu interior, i deixa anar totes aquestes coses que penses de vegades i que saps que no hauries de pensar. Amb el temps els vaig anar transformant en personatges més matisats. Studs va continuar sent un presentador de tertúlies radiofòniques de dretes i un tipus bastant horrible, però més complex, amb més punts febles. Irònicament, vaig deixar d’escriure còmics de Studs Kirby quan vaig veure que els presentadors de tertúlies radiofòniques de dretes del món real s’estaven convertint en personatges més caricaturescos que Studs Kirby. Va deixar de tenir gràcia. El mateix passa amb Donald Trump: està blindat contra la sàtira. Les bromes sobre Trump mai fan riure perquè és un personatge ridícul. Qualsevol salvatjada que inventis no estarà a l’altura del que ell diu i fa de veritat.

Notícies relacionades

¿'Odio' va tenir molt èxit a Espanya o van ser imaginacions meves? (No tinc estadístiques que reforcin o refutin aquesta sospita)

'Odio' s’ha traduït repetides vegades a l’alemany i al francès, per exemple, però és innegable que va tenir més èxit a Espanya que a cap altre país d’Europa. És possible que la feina del traductor contribuís a la seva popularitat. Hernán Migoya va fer una feina excel·lent, és l’únic dels traductors d’'Odio' que m’escrivia amb preguntes sobre referències culturals nord-americanes. Quan jo li explicava alguna cosa, Migoya buscava un equivalent espanyol. El que m’intriga ara és com nassos van traduir els que no em van consultar res [riu].

Temes:

Còmic