Anar al contingut

obituari

Scott Walker, el 'crooner' dels abismes

El cantant i compositor nord-americà, que va ser estrella pop en els 60 i va abraçar un avantguardisme radical a la seva obra madura, mor als 76 anys

Jordi Bianciotto

Scott Walker, el 'crooner' dels abismes

Michael Putland Photoshot

Scott Walker va ser el ‘crooner’ pop més refinat i l’enigma errant capaç de descol·locar amb cada nou pas; l’estrella juvenil que va trencar els esquemes de l’espectacle per traçar un camí de vertigen en els confins del pentagrama, en l’avantguarda més extrema. La seva veu de baríton va pujar en els ‘hit parade’ dels anys 60 i es va convertir després en el vehicle sever d’obres turbulentes i influents per a diverses generacions de creadors d’ampli espectre (pop, música industrial, art-rock, neocabaret, metal) que ploren ara la seva mort, ahir al matí d’una causa no especificada.

El cantant i compositor d’Ohio, que va passar la seva joventut a Los Angeles i va trobar residència definitiva a Londres, tenia 76 anys i deixa una obra que és un símbol de la inquietud radical i del desinterès per les regles de joc de la música comercial. Això no significa que la seva primera vida com a ídol pop fos un cas menor: The Walker Brothers van desenvolupar un melodrama d’alta volada amb sensibilitat anglòfila, i això els va valdre l’etiqueta dels Beatles d’Amèrica.

No es tractava d’un grup de germans, sinó d’un trio encapçalat per John Maus, que va traslladar el seu cognom artístic, Walker, als altres membres (Scott es deia en realitat Engel). Seves van ser les adaptacions més reconegudes de sengles fites del pop orquestral, ‘Make it easy on yourself’ (de Bacharach i David, 1965) i ‘The sun ain’t gonna shine anymore’ (Crewe i Gaudio, 1966), tots dos números 1 al Regne Unit. Exercint més d’intèrprets que d’autors, The Walker Brothers van fer furor en el públic adolescent amb les cascades sòniques a l'estil de Phil Spector (amb la col·laboració d’arranjadors exquisits com Reg Guest i Ivor Raymonde) i amb el seu carisma treballat. La fama i el 'show business’ van desequilibrar Scott Walker: episodis d’alcoholisme, intents de suïcidi i una reclusió en un monestir a l’illa de Wight per estudiar cant gregorià alterada per l’arribada de les fans. En una gira, The Walker Brothers van haver de suportar que Jimi Hendrix, que va calar foc a la seva guitarra, els robés l’espectacle.

Els temps estaven canviant, si bé Walker no es disposava a afegir-se a cap dels corrents del moment sinó a traçar el seu camí exclusiu, començant per un debut en solitari en què va recuperar el cançoner de Jacques Brel (adaptacions a l’anglès de Mort Shuman) i es va postular com a fi compositor a ‘Always come back to you’.

En aquestes quatre obres de culte consecutives, de 'Scott' (1967) a 'Scott 4' (1969), Walker va practicar inspiradores aproximacions a Brel ('My death', 'Amsterdam’ o 'Jackie' atraurien en el futur els pupils David Bowie i Marc Almond) i autors com Tim Hardin, André Previn o Henry Mancini, mentre el seu repertori propi va anar guanyant pes fins a ocupar per complet l’última (i més tèrbola) de les entregues. Als 70, Walker va rebaixar la tensió i va ser el disc fruit de la reunió pòstuma de The Walker Brothers, ‘Nite flights’ (1978), el que va marcar un nou punt d’inflexió amb la seva cara A dominada per composicions de Scott: ciberrock enrarit en sintonia amb el qual Bowie i Brian Eno experimentaven llavors a Berlín.

Va anar cobrant forma el mite del 'Salinger del pop', com el batejaria la revista 'Mojo', l’artista reclòs, apartat per sempre dels escenaris i subministrador d’obra amb comptagotes. ‘Climate of hunter’ (1984) va reflectir un enfosquiment, extremat, per la via de l’electrònica industrial, en la seva trilogia dels abismes: ‘Tilt’ (1995), ‘The drift’ (2006) i ‘Bish bosch’ (2012). Fent miques els clixés, el Walker madur, en lloc d’acomodar-se, es radicalitzava, convertint en art sonor el dolor del món, recorrent les tragèdies de la història moderna amb veu catatònica i buscant els límits del so amb el grup de metal avantguardista Sunn O))).

Scott Walker inabastable, un ‘home del segle XXX’, així es va titular sense embuts el documental de Stephen Kijak en què tota mena d’admiradors (Bowie, Jarvis Cocker, Damon Albarn, Radiohead) van tractar d’incloure, o de fer una mica més desxifrable, la peripècia de l’artista entorn del pop i més enllà d’aquest.

Temes: Música