Tren Seeger, cançons per sempre a l'Auditori

Com va deixar caure Joana Gomila abans de brindar la seva veu clara a ‘Amor abandonat’ (‘Careless love’), les cançons de Pete Seeger “tenen sentit quan les cantem tots”, perquè el propòsit del trobador de Nova York no era tant lluir-se com escampar una llavor. I tot i que aquest dissabte (cita dels festivals Barnasants i Tradicionàrius) el públic de la sala 2 de l’Auditori fos una mica tímid, el Tren Seeger, quartet dirigit per Arturo Gaya, va consumar la seva missió celebrant un repertori que representa la quinta essència de la cançó agitadora de consciències.

Peces que solen combinar la fortalesa del missatge amb unes formes amables, propenses a l’adaptació coral, amb bonhomia, harmonies senzilles i força interior. Com ‘Si tingués un martell (If I had a hammer’) que tira de metàfora de ferreria per “canviar el món”, va apuntar Gaya. Al seu costat, un grup sòlid que no va provar de reproduir l’estètica sonora de Seeger, sinó que la va adaptar a uns paràmetres més nostres, amb l’acordió pirinenc de Cati Plana fent en ocasions un paper semblant al de l’harmònica, el contrabaix de Kike Pellicer (company de Gaya a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) i les guitarres de Sergi Trenzano. I sense presència de l’instrument icònic de Seeger, el banjo.

Terratrèmol valencià

El Tren Seeger va avançar amb diligència apuntant al’antibel·licisme en ‘Oh mare, no ploris més!’en la veu de Gomila, que va citar el seu paisà mallorquí Guillem d’Efak seguint la màxima de la nit de portar l’exemple de trobador novaiorquès a les circumstàncies pròpies. Dels convidats, el més radical va ser Pep Gimeno ‘Botifarra’, ‘cantaor’ tradicional valencià poc familiaritzat amb la història de Seeger però que connecta amb la seva essència popular, i que es va destapar en uns atòmics ‘cants de batre’ prestats, va dir, del Tío Adrià, de la comarca de la Marina.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

D’allà als puntejos de blues de Quico Pi de la Serra a ‘L’exprés de mitjanit’, original de Leadbelly, i al seu cant aïrat en les ‘Petites capses’, ‘Little boxes’, de Malvina Reynolds, i en el ‘Tuberculosi blues’, de Jimmie Rodgers. Severa dolçor en el cant de Gemma Humet a ‘Què es n’ha fet d’aquelles flors’, i el públic deixant-se anar amb Coses a ‘Aquesta terra és la teua terra’. El clímax el va posar ‘Guantanamera’, la cançó cubana que Seeger va divulgar al món anglosaxó i en què cada veu va posar el seu accent, confirmant que estem davant d’un llegat adaptable a qualsevol temps i lloc.