FUNERAL

Enrique de Hériz, una vida plena

Amics, editors, autors i periodistes donen el seu últim adeu a l'escriptor mort dijous passat

zentauroepp47395094 entierro enrique190317124904

zentauroepp47395094 entierro enrique190317124904 / JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Si una de les més encertades mesures d’un home és el número dels seus amics, és fàcil dir que Enrique de Hériz va ser gran per tota la gent, tants i tants, que van voler acompanyar-lo aquest diumenge en el seu comiat al Tanatori de Les Corts. Un adeu dolorós per prematur que va congregar a bona part del món de l’edició, del qual l’escriptor també va formar part. Allà hi havia Pere Sureda de Navona, Elena Ramírez de Seix Barral, Anik Lapointe de Salamandra i Daniel Fernández d’Edhasa, però també els seus alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, els seus amics escriptors com José Ovejero, Rosa Montero, José Manuel Fajardo, Mercedes Abad i Olga Merino i el fotògraf Daniel Mordzinski que el va retratar posant-se a volar coloms, feliç i “disfrutador”, com l’havia definit Montero.

Enrique de Hériz, mans a l’obra en El rei de la màgia / Ricard CuGAT

És difícil que un homenatge fúnebre retrati l’absent de cos sencer, però en el cas de De Hériz aquest va aparèixer en tota la seva humanitat, com a amic, germà, pare i marit, més enllà de la seva enorme vàlua com a escriptor i prescriptor literari i de la seva empremta com a traductor. Així vam conèixer que en el seu cànon d’urgència se citaven ‘Últimas tardes con Teresa’ de Juan Marsé, ‘el teatre d’en Sabbath’ de Philip Roth i la poesia de Roberto Juarroz, una de les seves obsessions literàries. Per això el poema ‘No tenemos un lenguaje para los finales’ de l’argentí va ser portat pel seu gran amic, còmplice i confident Pere Sureda. “Ha sigut un gran privilegi i un regal haver sigut el teu amic”, va dir.

L’home tranquil

Així vam saber gràcies al periodista i company en aquest diari Óscar López de la seva calmada habilitat per seduir i per a la xerrada amigable i sense rellotges pel mig. El mateix assossec amb què va abordar les seves quatre novel·les cuites a foc lent, ‘El día menos pensado’, ‘Historia del desorden’, ‘Mentira’ i ‘Manual de la oscuridad’. La seva tranquil·litat no el feia immune a l’entusiasme amb què abordava altres projectes com tocar el clarinet –va aprendre a fer-ho mentre escrivia ‘Mentira’, la novel·la que més alegries li va donar– córrer la marató, cuinar, aprendre màgia, fer classes, construir mobles, arreglar tuberies, escriure articles polítics, navegar, descobrir nous llibres, traduir-los... Va evocar López el seu últim àpat junts i on De Hériz va reflexionar sobre el final. “L’important no és viure poc o molt, l’important és haver tingut una vida plena i la meva ho ha sigut”, va valorar.

Rosa Montero, que tant el va estimar, es va valer de tres poetes, Salvatore Quasimodo, Jorge Luis Borges i el mexicà Elías Sandino per honrar-lo i Merche, la germana gran, va llegir un poema escrit el 1976 per José Luis Guerrero Aroca en ocasió de la mort, també prematura, del pare de l’escriptor.

Hospitalari i acollidor 

Notícies relacionades

El moment més emotiu va ser per a la vídua, l’editora Yolanda Cespedosa. Amb veu clara, fèrriament controlada, va llegir la carta que l’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez, gairebé un germà, va enviar als seus fills, Martín i Clara: una evocació dels 20 anys d’amistat amb De Hériz, que va ser la persona que el va acollir a ell i a la seva dona quan la parella va decidir instal·lar-se a Barcelona durant uns anys. “Hospitalari i acollidor com si l’hi anés la vida, quantes vides va transformar per sempre”.  També va convocar el descobriment que la famosa traducció que Julio Cortázar va fer de ‘Robinson Crusoe’ no era completa i va haver de ser ell qui l’advertís i fes una nova traducció, de nou amb Edhasa. “Per permetre’m a mi poder dir sense exagerar un àpex que el meu millor amic era algú capaç d’esmenar la plana a Cortázar”, escriu Vásquez.

A la sortida del funeral, Daniel Fernández, ja en els grupets, va voler recordar-lo al seu últim estiu, a bord del seu vaixell, quan la seva capacitat per disfrutar estava en el seu zenit. Aixecant l’àncora amb tota les seves forces.