Anar al contingut

CARTELLERA

Les crítiques de totes les estrenes de cine de la setmana: 'Mirai', 'El Gordo y el Flaco', 'Taxi a Gibraltar'...

Quim Casas / Nando Salvà / Beatriz Martínez

Les crítiques de totes les estrenes de cine de la setmana: 'Mirai', 'El Gordo y el Flaco', 'Taxi a Gibraltar'...

¿Penses anar al cine aquest cap de setmana? Aquí tens les crítiques de totes les estrenes del 15 de març del 2019, a càrrec dels crítics de cine d’EL PERIÓDICO, Quim Casas, Nando Salvà, Beatriz Martínez i Juan Manuel Freire. Destaquen les estrenes de 'Mirai, mi hermana pequeña’, sensible i imaginatiu ‘anime’ sobre l’aventura de créixer del director japonès Mamoru Hosoda; 'El Gordo y el Flaco', acostament a la figura dels llegendaris Stan Laurel i Oliver Hardy; i 'Taxi a Gibraltar', comèdia d’acció al volant amb Dani Rovira i Joaquín Furriel.

‘Mirai, mi hermana pequeña’

L’obra de Mamoru Hosoda sempre ha estat a l’ombra, en el context del cine d’animació japonès, del que es coïa als estudis Ghibli, sobretot de Hayao Miyazaki Potser és menys poètic, menys fantasiós i amb més problemes per connectar amb platees occidentals que el director d’'El viatge de Chihiro', però a Hosoda no li fa por jugar amb contrastos extrems i multitud de símbols. No obstant, i en comparació amb films precedents seus com 'Els nens llop' i ‘El niño y la bestia’, ‘Mirai, mi hermana pequeña’ procura una preciosa dosi de fantasia i poesia a partir d’un tema molt realista que podria resultar alhora molt estrident: la gelosia d’un nen cap a la seva germana acabada de néixer, o la síndrome del príncep destronat.

Ho explica Hosoda amb el seu peculiar sentit de l’animació, el moviment i els colors. Descriu una família gens idíl·lica en la qual qui rep més pals és el pare, donada la seva incapacitat per assumir les tasques i obligacions domèstiques mentre la seva dona es refà després de donar a llum: potser no és una pel·lícula feminista, i la cultura tradicional japonesa en general no ho és, però dispara cap a la passivitat i la inoperància de la figura paterna.

Kun, el nen irritant i consentit fins a extrems insospitats, cridaner i ploraner, es rebel·la contra tothom i contra tot perquè no accepta ser aquest príncep destronat a qui ja no li riuran més les gràcies. Hosoda filma tot això en clau naturalista, però no pot ni vol deixar de banda la fantasia, i per això una sèrie de personatges irreals, entre ells la seva pròpia germana petita Mirai en edat adolescent, se li apareixen per ajudar-lo, en certa forma, a superar la situació. Aquí, entre el realisme i la seva negació, rau l’encant d’aquest excel·lent anime. QUIM CASAS

ítem

Mirai, mi hermana pequeña ★★★★

Direcció: Mamoru Hosada

Títol original:  'Mirai'

País: Japó

Durada: 100 minuts

Any: 2018

Gènere: Animació

Estrena: 15 de març del 2019


‘El Gordo y el Flaco (Stan & Ollie)’

No era una pel·lícula gens fàcil de fer, i els ha sortit formidable. Stan Laurel & Oliver Hardy van ser molt populars en els anys 20 i 30, quan tothom els coneixia com el Gras i el Prim, però avui, ¿qui els recorda? El film selecciona un moment en la seva carrera, i no precisament el més exitós, quan en els primers anys 50 van realitzar una gira per petits teatres del Regne Unit. S’hi expliquen les picabaralles i l’amistat, però també s’hi reflecteix molt bé l’art tan particular d’aquests dos comediants innovadors. John C. Reilly i Steve Coogan fan la resta, formidables tots dos en les seves interpretacions. QUIM CASAS

ítem

El Gordo i el Flaco (Stan & Ollie) ★★★

Direcció: Jon S. Baird

Repartiment: John C. Reilly, Steve Coogan, Bentley Kalu, Nina Arianda, Danny Huston

Títol original:  'Stan & Ollie'

País: Estats Units

Durada: 97 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 15 de març del 2019


‘Taxi a Gibraltar’

Alejo Flah canvia de registre després del drama generacional ‘Sexo fácil, películas tristes’ i s’embarca en una esbojarrada ‘road movie’ amb referències a la comèdia italiana protagonitzada per un playboy argentí (Joaquín Furriel) i un taxista emprenyat per culpa de la precarietat laboral (Dani Rovira). El director compon un divertit recorregut per les carreteres espanyoles fins a arribar al territori gibraltareny, on es barregen la realitat política del 'brexit', els acudits lingüístics i una trama d’aventures pels túnels del penyal a la recerca d’un suposat tresor. Una pel·lícula picaresca àgil i trotadora que utilitza la caricatura per extreure’n un humor costumista i canalla. BEATRIZ MARTÍNEZ

ítem

Taxi a Gibraltar ★★★

Direcció: Alejo Flah

Repartiment: Dani Rovira, Joaquín Furriel, Ingrid García Jonsson, José Manuel Poga, Mona Martínez

País: Espanya

Durada: 92 minuts

Any: 2019

Gènere: Comèdia

Estrena: 15 de març del 2019


'El niño que pudo ser rey'

La segona pel·lícula de l’anglès Joe Cornish s’assembla de diverses maneres a la seva òpera prima, la comèdia de ‘fantaterror’ 'Attack the block' (2011), convertida després de la seva estrena en obra de culte. Totes dues situen esdeveniments de proporcions mítiques al lumpen londinenc, i totes dues semblen afirmar que el destí del món està en mans de la jovenalla. Però si llavors va enfrontar un grup d’adolescents a una invasió alienígena, ara Cornish submergeix els seus joves protagonistes en l’univers artúric perquè aprenguin la importància de l’esperança i la unitat a l’Anglaterra del ‘brexit’.

En el procés la pel·lícula rendeix jovial homenatge a aventures dels vuitanta com 'Els Goonies' (1986) i 'E.T. L’extraterrestre' (1982) sense deixar d’assumir la influència de les sagues de 'Harry Potter' i 'El senyor dels anells’, però la sinceritat i empatia que malgasta fan que transcendeixi el pastitx; així mateix, Cornish compensa la seva falta d’imaginació visual amb l’energia i l’entusiasme que malgasta mentre empeny els seus personatges d’una aventura a la següent. I si d’una banda els seus missatges sobre el poder de l’amor i l’amistat i sobre la importància de l’honor i el treball en equip poden fer la sensació de ser una arma una mica simple per salvar l’ànima britànica, per l’altre es pot recordar que l’objectiu d’ 'El niño que pudo ser rey' no és fer política. Prefereix centrar-se a ser la millor pel·lícula inspirada en els cavallers de la Taula Rodona des d’'Excalibur' (1981); el tipus de pel·lícula que els nens de 12 anys udolaran de plaer veient-la, i que farà els adults enyorar aquesta edat. NANDO SALVÀ

ítem

El niño que pudo ser rey ★★★

Direcció: Joe Cornish

Repartiment: Louis Ashbourne Serkis, Dean Chaumoo, Denise Gough, Rebecca Ferguson

Títol original:  'The kid who would be king'

País: Regne Unit

Durada: 120 minuts

Any: 2019

Gènere: Aventures

Estrena: 15 de març del 2019


'Maya'

Un periodista francès arriba a París després de diversos mesos de captiveri a Síria, segrestat per un grup terrorista islàmic. Malgrat recuperar la llibertat, se sent insatisfet. Alguna cosa s’ha trencat i toca recompondre-la. El protagonista se’n va a Goa, a l’Índia, on va passar la seva infància. No és un mal material de partida, però en mans d’una directora més donada a l’intimista com Mia Hansen-Love, es perd una mica entre una visió més o menys 'hippy' d’una altra cultura, la recuperació anímica del protagonista i una història d’amor no gaire ben apuntalada entre el periodista i una jove índia. El film no té la intensitat emocional d’ ‘El padre de mis hijos’, ‘El porvenir’ i ‘Edén’. QUIM CASAS

ítem

Maya ★★

Direcció: Mia Hansen-Love

Repartiment: Roman Kolinka, Aarshi Banerjee, Suzan Anbeh, Alex Descas, Johanna ter Steege

Títol original:  'Maya'

Països: França / Alemanya

Durada: 90 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 15 de març del 2019


'Escape room'

Probablement no seria just demanar-li a una pel·lícula sobre 'escape rooms' amb assassinats res més que el que ofereix el nou llargmetratge d’Adam Robitel.. Sense necessitat de ser mínimament original –els seus referents més obvis són 'Cube' (1997) i les pel·lícules de la saga 'Saw' i 'Destinació final’– ni de recórrer a rajos de sang o veritables ensurts, aconsegueix generar tensió durant bona part del seu metratge; i, quan no ho aconsegueix, almenys manté l’interès tant a través d’una successió d’escenaris visualment creatius com dotant els seus sis protagonistes de molta més capacitat per generar empatia de l’esperable per part de personatges tan genèrics. NANDO SALVÀ

ítem

Escape room ★★★

Direcció: Adam Robitel

Repartiment: Taylor Russell, Logan Miller, Jay Ellis, Tyler Labine

Títol original:  'Escape room'

Països: Estats Units / Canadà

Durada: 99 minuts

Any: 2019

Gènere: Terror

Estrena: 15 de març del 2019


'Yomeddine'

Mentre acompanya un leprós que viatja per Egipte en companyia d’un orfe a la recerca dels pares que el van abandonar, 'Yomeddine' tan sols aspira a inspirar llàstima pels empestats, els marginats i les víctimes de la intolerància del món. I per aconseguir-ho no va amb subtileses: el director debutant A.B. Shawky no només peca de tosc al barrejar melodrama i crítica social amb moments de comèdia gruixuda; pitjor encara, es mostra desesperat per manipular-nos emocionalment recorrent a situacions inversemblants, dramatisme histèric i diatribes morals que grinyolen en boca dels qui les pronuncien. NANDO SALVÀ

ítem

Yomeddine ★★

Direcció: A.B. Shanky

Repartiment: Rady Gamal, Ahmed Abdelhafiz, Osama Abdallah, Mohamed Abdel Azim

Títol original:  'Yomeddine'

Països: Egipte / Estats Units / Àustria

Durada: 97 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 15 de març del 2019


'Beautiful boy, siempre serás mi hijo'

Si 'Beautiful boy' finalment no va estar entre les pel·lícules nominades als Oscars no va ser per falta d’actitud. De fet, mentre retrata la traumàtica relació entre un pare i el seu fill mentre aquest últim transita per l’infern de les drogues, demostra ser un exemple del pitjor tipus de cine amb ínfules. No només abusa del miserabilisme, sinó que estilitza els seus moments més tràgics per fer-los bonics, i en el procés mira de compungir-nos de les pitjors maneres. Pitjor encara, fingeix ser una reflexió profunda sobre l’addicció malgrat que gairebé tot el que hi té a dir és que de fumar-se un porro a xutar-se només hi ha un pas. NANDO SALVÀ

ítem

Beautiful boy ★★

Direcció: Felixvan Groeningen

Repartiment: Steve Carell, Timothée Chalamet, Maura Tierney, Amy Ryan

Títol original:  'Beautiful boy'

Països: Estats Units

Durada: 120 minuts

Any: 2018

Gènere: Drama

Estrena: 15 de març del 2019


'Triple frontera'

No tot el que fa Netflix és digne de genuflexió, però hem de celebrar el seu interès per defensar causes nobles perdudes i prendre riscos que els grans estudis tradicionals ja no semblen disposats a prendre. L’any passat es van encarregar de distribuir internacionalment 'Aniquilación' perquè Paramount no sabia com vendre aquesta ciència-ficció cerebral i existencial. Van ser ells qui van creure en la 'Roma' de Cuarón i en 'The irishman' de Scorsese. I amb l’estrena de 'Triple frontera', defensen un cert cine de gènere de pressupost mitjà, fet per a adults, amb bons actors i director interessant, fa anys fàcil de trobar a les sales, però ara gairebé un unicorn. 

¿Quant fa que no veiem en una sala una pel·lícula d’acció amb un bri d’autenticitat, en el qual cada cop faci mal i la violència deixi empremta a diversos nivells? El director J.C. Chandor (‘Cuando todo está perdido’) vol mantenir viva aquesta noció amb 'Triple frontera', i només la tan discutida plataforma li ha donat els mitjans (difícils de precisar, però considerables) per completar una utopia que va ser, en principi, la pel·lícula que havia de dirigir Kathryn Bigelow després de l’oscaritzada ‘En terra hostil’.

A partir d’un guió de Mark Boal reescrit per ell mateix, Chandor ofereix aquí un nou i excel·lent exemple del subgènere 'homes durs en una missió', en el qual ara ja no són dotze criminals del patíbul, sinó cinc exmilitars (Ben AffleckCharlie HunnamOscar IsaacPedro Pascal i Garrett Hedlund: un 'allstars' de la testosterona carismàtica), tots ells amb problemes per ajustar-se a la vida normal (justament com l’heroi d’'En terra hostil’), els qui es llancen a l’aventura per dur a terme una gesta moralment ambivalent: eliminar un senyor de les drogues i, de passada, quedar-se la seva fortuna. 

Chandor s’acosta a la vella fórmula amb mà sòlida, dissenyant una acció generalment intel·ligible, en la qual l’espectador sap on és i d’on venen els trets. També es preocupa per dotar els seus herois de certes reticències morals; són conscients d’estar perpetuant un statu quo de violència endèmica, així com del pes filosòfic de cada mort. Les mirades dels fills dels homes que maten es claven com punyals. Això no és un altre 'slasher' militar a l’estil 'Rambo: Acorralado Parte II'; s’assembla una mica més a un 'Sense perdó' als Andes. 

Deixant de banda que algunes de les seves millors imatges no s’haurien pogut rodar, potser, algunes dècades enrere (certa seqüència d’helicòpter deixa sense aire), som en terreny meravellosament anacrònic. Si a 'L’any més violent’ Chandor jugava (seriosament) a ser el nou Sidney Lumet, en el segon tram d’aquest viatge ens remunta al William Friedkin quixotesc de 'Carga maldita', que és com dir el John Huston d’'El tresor de Sierra Madre'. Una mena de noms i referències, per desgràcia, poc manejats últimament per parlar sobre noves pel·lícules. JUAN MANUEL FREIRE

ítem

Triple frontera ★★★★

Direcció: J.C. Chandor 

Repartiment: Ben Affleck, Charlie Hunnam, Oscar Isaac, Pedro Pascal, Garrett Hedlund

Títol original:  'Triple frontier'

País: Estats Units

Durada: 125 minuts

Any: 2019

Gènere: Acció

Estrena: 13 de març del 2019 (exclusiu a Netflix)

Temes: Crítiques