Rojuu: mort, desamor adolescent i aniversari 'sad' a Razzmatazz

Rojuu llueix un lògic aspecte juvenil (tenint en compte la seva edat) que ressalta amb el tint ros que conserva la seva cabellera. Potser també augmentat per una allargada migdiada postinstitut un dia de març. La seva figura és precoç; pel que es mou dins del seu cap i pel recorregut que acumula amb els seus 16 anys acabats de complir (literalment, els ha fet aquest dijous, 14 de març). Amb 16 anys i un dia, Roc Jou, així es diu aquest prometedor cantant barceloní, celebra aquest divendres el que podria ser una festa d’aniversari a Razzmatazz (21.00 hores), però que serà la seva primera vegada a sobre d’un escenari. Una cita que afronta amb la mateixa naturalitat amb què parla de les seves lletres de temàtica trista, depressiva, entorn del (des)amor adolescent i qüestions etiquetades com a antinaturals per a un noi tan jove com la mort.

"En un gènere tan popular com el trap, he vist gent parlant de morir, però no he vist gent parlant d’això d’una manera gaire directa. A mi m’ha agradat indagar més, sobretot, perquè són pensaments adolescents. Qualsevol adolescent que escolti això [la seva música] dirà: 'Ai, sí, hehe'", exposa. "M’he adonat que tothom ha pensat: '¿I si em moro ara? ¿Què diran? ¿Qui anirà a l’enterrament?'”, afegeix. El seu últim àlbum (el segon ja), 'Bad trip camp', publicat aquest 8 de març, la portada del qual ha pintat ell (una altra de les seves facetes artístiques), reuneix temes amb títols transparents com: 'No quiero existir', 'R.I.P', 'Triángulo amoroso’ o 'Charles Manson'. "Sí que molts sentiments s’engrandeixen, són coses portades molt al límit; tot i que jo no he tocat el límit, però podria haver estat en el límit", explica sobre la seva atractiva foscor. "No em considero una persona trista, però sí que els meus sentiments, moltes vegades, són molt forts. Tot i que normalment estigui tranquil, alegre, sí que, si caic una miqueta, caic molt", diu. 

Rojuu no és un 'rara avis', sinó que forma part d’una generació que, en una etapa vital d’exaltació sentimental, té referents del 'sad' trap com l’enyorat Lil Peep o Yung Lean, entre molts d’altres. "La meva generació necessitava algun o alguns que parlessin dels seus sentiments i que ho fessin amb el so que els agrada", sentencia. "La tristesa és un sentiment que tothom té i és un dels sentiments més importants, però que ningú expressa perquè és com si fos supertabú", denuncia mostrant la seva comoditat amb l’etiqueta 'sad' o 'emo'. "Espero que d’aquí cinc anys no sigui un 'emo-sad'; espero evolucionar una mica més com a concepte i tenir un altre tipus d’estat d’ànim". D’altra banda, en temes com l’amor adolescent, tan present en la seva curta carrera, explica que sempre troba "tàctiques per evolucionar amb això". Un exemple: té feta una cançó en què narra que està enamorat d’una mare.  

Passat 'youtuber'

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Rojuu abans era Roctopus. Amb 10 anys va començar a crear contingut audiovisual –va aprendre a base de tutorials– sobre el món del trap en un canal de Youtube que va arribar a congregar 250.000 seguidors. Es va cansar i va canviar de bàndol, tot i que en el fons ja estava dins de l’escena com a prescriptor: "Vaig dir: ‘si algú em vol seguir en aquest nou camí, que em segueixi, jo tancaré tots els canals que tinc perquè no se m’identifiqui més amb el que vaig fer’". En va obrir un de nou (sense cap lògica de mercat, pensaran els segells) i va créixer fins avui sense estudis musicals, sol amb un ferotge consum de música urbana. "Era un friqui d’internet i arribava als artistes nous abans que es fessin famosos", recorda. També explica que el seu pare, reconegut director teatral i actor, li va posar "Calle 13 quan tenia 5 anys, Camela, Los Chorbos... un munt de música diferent". "Més tard, amb 8 o 9 anys em va començar a posar Yung Beef i algun d’aquests", comenta.   

Encara en edat escolar, el Roc, que ja ha despertat un fort interès de la indústria musical, cursa 4t d’ESO i entreveu la seva idea de futur: "Combinaré música i estudis i tinc pensat fer el batxillerat. Però, si va bé la cosa, no faré res més. La universitat és un tema que no m’interessa". Ara és el "típic estudiant de 5". En el seu creixement com a artista assenyala la importància de l’aparició de Carzé, un productor veneçolà de 17 anys amb qui fa un any que treballa. No s’han vist mai; es van conèixer per internet. Nova era. Un dels seus objectius més immediats és poder ajuntar-se amb ell per produir conjuntament. Ara no li titubeja la veu abans del seu primer concert: "Potser quan em posi allà [a l’escenari], em farà respecte, però tinc ganes, i amb una mica d’imaginació ja li dono".