Anar al contingut

CRÒNICA

Maria del Mar Bonet i José María Vitier, més lluny encara

La cantautora mallorquina i el pianista cubà van multiplicar els seus poders en un exuberant recital al teatre Joventut, de l'Hospitalet

Jordi Bianciotto

Maria del Mar Bonet i José María Vitier, més lluny encara

JUAN MIGUEL MORALES

No hi ha dos concerts semblants de Maria del Mar Bonet, ni està la cantant mallorquina subjecta a la dolça i acomodada melodia del ‘revival’. El seu és un cas únic de desafiament constant a través del temps, amb la frescor i el sentit aventurer de les primeres vegades. Ho va tornar a demostrar aquest divendres al teatre Joventut, de l’Hospitalet (Barnasants), on es va ficar amb gust en un delicat jardí de la mà del pianista cubà José María Vitier.

Aquesta aliança deriva d’una de les branques del seu últim disc, ‘Ultramar’, elaborat a Cuba amb músics de l’illa. Vitier, un d’ells, va oferir el seu encreuament de romanticisme europeu i llatinitat tropical a la primera part del concert, de caràcter instrumental i acompanyat per un bonic muntatge de vídeo. Allà es va moure des del classicisme de ‘Tus ojos claros’ (peça a la qual han posat veu tant Silvio Rodríguez com Pablo Milanés) fins a l’empremta antillana de ‘Tempo habanero’ o ‘Contradanza festiva’, enriquit allà pel contrabaix i les percussions d’un tercer implicat, el multiinstrumentista (i viceministre de Cultura cubà) Abel Acosta.

Sintonia feminista

Vitier va posar la seva tècnica enlluernadora al servei d’una emoció educada en un recorregut que va culminar amb la peça central de ‘Fresa y chocolate’. Així va servir després a la veu de Maria del Mar Bonet, que es va obrir pas en sintonia amb l’esperit del 8 de març amb ‘Nosaltres les dones’, la seva ràpida expressió feminista (de l’àlbum Alenar, de 1977), a partir del poema de la finlandesa (de cultura sueca) Edith Södergran, que diu allò de “volies una dona i trobares una persona”.

La música i, més encara, la veu són materials sensibles, i fins i tot una perfeccionista com ella té nits que sobresurten entre l’excel·lència habitual. La de divendres va ser una d’aquestes, amb una modulació d’alts vols a través del cançoner d’‘Ultramar’, dels relleus d’una inèdita adaptació de Noel Nicola (‘I quan surtis, lluna plena’) i de la profunditat anímica de ‘No voldria res més ara’.

I el cim, aquest ‘Ave Maria’ de Vitier, cantant en llatí sobre una convulsa trama rítmica afrocubana, entre frasejos en ioruba d’Acosta i del mateix pianista. Sincretisme total amb una Bonet dominadora, d’enutjada transcendència diríem que gairebé ‘punkie’, i el tambor batá apuntalant amb intensitat l’estat de trànsit. Ja costa avall, el bis no va passar per alt ‘Què volen aquesta gent?’ (dedicada a “una amiga”, Carme Forcadell) i una revisió de ‘La Balanguera’ amb inflexions de jazz, portant la música i l’esperit, una vegada més, una mica més lluny.