Bastille, aquelarre escapista a Razzmatazz

Com que allà fora ens porten al cataclisme, què ens queda sinó fer pinya i ballar mentre puguem en un efervescent ritual per perdre el món de vista. D’això va, més o menys, Bastille, artefacte subministrador d’himnes amb vocació invasiva, agitadora i embellidora de la realitat, com els que aquest dimecres van sacsejar el públic que va omplir Razzmatazz.

El grup britànic ultima el llançament del seu tercer disc llarg, 'Doom days', que el seu líder Dan Smith ha descrit com "un àlbum festiu apocalíptic", és a dir, en la seva línia habitual, decantant ara les temàtiques cap a la vida nocturna i la seva funció escapista. El primer avenç del treball, 'Quarter past midnight', va donar el tret de sortida (després de la introductòria cita a 'Wild world', de Cat Stevens), amb Smith fent aparatosos bots i els assistents corejant-lo com un altre dels 'hits’ de les seves vides.

Repertori en evolució

Tot i que una cançó d’èxit com la de 'Pompeii' (2013) és difícil de repetir, Bastille ha mantingut en tensió els seus fans omplint fins i tot les esperes entre disc i disc amb entregues de material, ja sigui aquesta sèrie de quatre 'mixtapes', 'Other people’s heartache', o episodis paral·lels com 'I know you', la seva cita amb Craig David de l’any passat. Cançons amb què el grup va reproduir els seus patrons coneguts, amb acceleracions rítmiques efectistes i idònies per a un context de festival. No van faltar els gags rockers: aquests palmells a l’estil Queen a 'Blame'.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

La segona part del concert va obrir el pla i va aportar altres matisos: Dan Smith, ajagut a un sofà, endinsant-se en les tribulacions noctàmbules d’una altra cançó nova, '4AM', i d’allà a la guitarra acústica de 'World gone mad', de la banda sonora de 'Bright' i a la foscor de 'Fake it'. Cançons que van trencar la linealitat i van obrir horitzons de signe cinematogràfic. Smith va poder lluir-se més, fent lliscar registres soul i falsets com el de 'The descent'. A 'Bad blood' va compartir focus amb un convidat de tota la gira, el cantant i compositor escocès Lewis Capaldi.

Trencant el somieig, 'Pompeii' va senyalitzar la via de fuita donant pas al trio de cartes segures, 'Good grief', 'Laura Palmer' i 'Of the night' (com sempre, fosa amb l’'Eurodance' de 'Rhythm of the night', de Corona), que van estirar fins al paroxisme el seu model de cançó expansiva, que no admet vacil·lació ni flaqueses. Al cap i a la fi, la nit els pertany, o això van fer saber en una de les llegendes èpiques que van aparèixer a la pantalla de vídeo, 'We own the night'.