'Vaya luna de miel': la pel·lícula perduda de Jesús Franco

L’1 de març del 1989 es va inaugurar el rehabilitat Cine Doré per convertir-se en la seu oficial de la Filmoteca Espanyola. Durant aquests 30 anys la sala situada al barri madrileny de Lavapiés s’ha convertit en un punt de trobada de diverses generacions de cinèfils i en un lloc indispensable de difusió cultural on s’han projectat més de 20.000 pel·lícules. Trenta anys després, per celebrar aquesta efemèride, s’ha preparat un programa especial que s’estendrà durant tot el 2019, i per donar el tret de sortida, la cinemateca dirigida per Josetxo Cerdán ha decidit inaugurar amb un autèntic esdeveniment: la recuperació d’una pel·lícula inèdita del cineasta de culte Jesús Franco titulada ‘Vaya luna de miel’,del 1980, que es donava per perduda i el negatiu de la qual s’ha trobat intacte al Centre de Conservació i Restauració de la Cinematografia (CCR) de la Filmoteca Espanyola.

Va ser Álex Mendíbil qui es va adonar de la seva existència mentre investigava per a la seva tesi doctoral al voltant del prolífic director malagueny, mort el 2013 als 83 anys. Ja feia un any que rescatava joies ocultes de la subcultura cinèfila de l’arxiu, que es projectaven una vegada al mes en una iniciativa anomenada Sala B, dedicada a reivindicarles obres més marginals, ‘trash’ i alternatives de la nostra cinematografia. En aquest cas, la seva recerca es va centrar en una pel·lícula suposadament inacabada del director titulada ‘El escarabajo de oro’,una adaptació del relat del mateix nom d’Edgar Allan Poe. Mentre remenava va descobrir que aquest projecte havia canviat de títol (¿potser per això no s’havia trobat?) i que estava perfectament acabat, muntat i fins i tot amb els títols de crèdit.  

¿Com hi va arribar fins allà? ¿Per què no es va estrenar? Mendíbil té alguna teoria sobre això: “Aquestes llaunes provenen de Fotofilm, on de vegades Franco deixava sense pagar les despeses de laboratori. Pot ser que quedessin segrestades fins que es pagués el deute, cosa que mai va arribar a passar. Hem trobat una factura que indica que es va enviar a un cine de Barcelona, però no es va registrar l’estrena, per tant, aquesta projecció mai va tenir lloc”.

Per situar ‘Vaya luna de miel’ en la inabastable trajectòria del director, que segons Mendíbil arriba als 185 títols, la pel·lícula correspondria justament a l’etapa en què Franco va tornar a Espanya al finalitzar la dictadura després d’un període a França i Suïssa on principalment va practicar el cine eròtic. Va ser un moment especialment prolífic en què va rodar moltes pel·lícules de manera simultània, va establir la seva base d’operacions a la regió d’Alacant i va començar a configurar el que ell anomenaria la seva“francofamília”.

“‘Vaya luna de miel’ és un assaig del tipus de pel·lícules que el director farà al llarg de la dècada dels 80”, continua Mendíbil. “En aquesta cinta hi podem identificar tots els seus elements característics, les seves senyes d’identitat, el tipus d’humor, els decorats, la música, les situacions picants”. Quant al to, recuperaria elements de ‘Residencia para espías’ (1966), ‘Cartas boca arriba’ (1966), totes dues amb Eddie Constantine o ‘Lucky, el intrépido’ (1967).

Protagonitzada per Lina Romay

A la pel·lícula, una exuberant i divertida caçafortunes (Lina Romay) sedueix un jove ingenu, es casen i se’n van de lluna de mel a un lloc exòtic, les Bananes, on després d’una sèrie d’equívocs seran confosos amb els responsables de descobrir un enorme jaciment d’or. Durant l’esbojarrada missió apareixerà una banda de xinesos (interpretada, per descomptat, per occidentals, només una mica disfressats), robots en miniatura que fan de missatgers o de justiciers (segons toqui), dones obsessionades amb la tortura i tota una sèrie de delirants personatges que contribueixen a marcar la imprevisibilitat de la proposta, tan marciana com deliciosa, juganera i desvergonyida.  “Jesús Franco era tan visionari que es va avançar a la moda de les pel·lícules d’arqueòlegs que va instaurar Spielberg amb el seu Indiana Jones. Era un creador de tendències, sempre anava per davant del seu temps”, diu Mendíbil.

Un dels protagonistes de la pel·lícula és Antonio Mayans, que va col·laborar amb Jess Franco en més de setanta ocasions. Reconeix que no recordava pràcticament res de ‘Vaya luna de miel’, només que el director li va trucar un dia abans per saber si estava disponible i podia encarregar-se d’un personatge. “Treballar amb ell era així, no hi havia res planificat, tot sorgia de manera improvisada, però això també constituïa un estímul”, explica. “De vegades rodàvem diverses preses des de diferents punts de vista, i després ens explicava en secret que eren plans per a diferents pel·lícules, així que mai sabies gaire bé què estaves fent”, recorda rient. “Crec que de la història d’‘El escarabajo de oro’ en vam rodar unes cinc versions, ell aprofitava totes les trames, els donava la volta i feia combinacions diferents”.

Notícies relacionades

Terror, vampirs i lesbianisme: 5 pel·lícules de Jesús Franco que no et pots perdre

Amb el peu esquerre

Per a Álex Mendíbil, l’essència del cine de Jesús Franco es resumeix en una cosa tan simple com ho és el plaer per explicar històries, ja siguin petites o grans, potser com si es tractés d’una herència cervantina. Per això sempre hi ha narradors que parlen a la càmera, en aquest cas per tancar la pel·lícula reconeixent la submissió de l’home davant el poder femení. “Ell només volia narrar i rodar. Si no rodava, no era feliç, portava la càmera sempre a la mà, era la seva obsessió. Es deia a ell amb un joc de paraules, “franco-tirador automarginat”, recorda Mayans.

Álex Mendíbil adverteix que no és l’única pel·lícula de Jesús Franco que pot redescobrir-se. En principi es pensa que n’hi hauria sis d’inacabades, entre les quals, ‘Las tribulaciones de un Buda Bizco’ o ‘SIDA, la peste del siglo XX’, de la qual no se’n troba el so. El crític i historiador té clar que la projecció de ‘Vaya luna de miel’ en el context de l’aniversari del Cine Doré suposa donar valor a un cine que no és el tradicionalment reconegut i que aquesta ruptura del cànon té alguna cosa d’històric i subversiu.