Cloud Nothings: «Descarreguem tota la nostra ràbia a través de la música»

En temps de recessió guitarrera, l’aplaudida banda de Cleveland (Ohio), una de les millors de l’indie rock recent, ha decidit fer el seu disc més elèctric i ferotge, que ja és dir bastant. Aquest diumenge presenten aquest agre ‘Last building burning’ a La [2] de l’Apolo. Parlem amb el seu líder Dylan Baldi.

‘Last building burning’ és un disc que no pren presoners. Des del primer segon, va directe i a la geniva, sense que un tingui temps de cobrir-se ni de sortir corrents.

¡Gràcies! (rialles). Hi ha alguns companys de grup que preferien començar amb un crescendo, com a altres discos [recordem la meravellosa arrencadad’‘Up to the surface’, a l’anterior ‘Life without sound’]. Però a mi em semblava més excitant començar amb un ¡bang! Això és ‘On an edge’.

¿Diria que aquest àlbum és una reacció a l’anterior, més pop? Aquest sembla l’última part d’una trilogia rabiosa iniciada amb ‘Attack on memory’ (2012) i continuada amb ‘Here and nowhere else’ (2014).

Al final, tot és qüestió de què et diverteix més. He acabat veient que fer cançons ràpides i rabioses m’estimula moltíssim. Per a mi és l’instint més natural. He de seguir-lo.

En meitat de la recessió rock en què vivim, amb Spotify imposant la dictadura d’un nou ‘easy listening’, aquest disc sembla una declaració de resistència.

Per ser-li sincer, no tinc ni idea del que passa a nivell de tendències. Hi ha coses que el meu radar no detecta. Nosaltres només provem de fer música que ens faci disfrutar. El que més escolto ara són coses bastant rares, com Chronophage, d’Austin, Texas, i el seu disc ‘Prolog for tomorrow’.

¿Llavors no el preocupa com està situat el seu disc a Spotify? ¿Ni de quina manera l’escolta la gent?

Sobretot, m’agradaria que l’escoltessin de principi a final. Perquè m’agraden els discos curts, que disparen cançons com una metralleta. Pel que fa al format, la veritat és que tampoc soc un purista; no soc capaç de distingir entre el so d’un vinil i un CD.

Tornant al tema de l’energia, en aquest disc, com de costum, hi ha una peça llarga i lenta en meitat del metratge. Aquesta vegada ‘Dissolution’

A nivell d’estructura, funciona bé, perquè crea un parèntesi i així pots tornar a colpejar amb força en el tema següent. D’altra banda, és una espècie de caprici que em permeto. M’agraden les melodies, però també treballar amb textures i ambients, i en això es basen aquestes cançons.

¿D’on ve la ràbia del disc? ¿Va ser el món? ¿El seu país?

Quan m’ho pregunten, dic una cosa més avorrida, però és la realitat. No es tracta del món ni del meu país. És el meu cap. Funciona així, dia rere dia. No se’m nota perquè actuo de forma tranquil·la i calmada. Després, ho descarrego tot a través de la música.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La seva veu al disc és un udol gairebé constant. ‘In shame’ està al caire del ‘screamo’. ¿Es cuida d’alguna manera especial les cordes vocals?

No, la veritat és que no, no segueixo cap tractament. ¡Durant deu anys, tampoc m’ha anat tan malament, així!