Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Destroyer. Una mujer herida': una segona oportunitat

Des del punt de vista ortodox, el film no deixa de ser una peripècia criminal protagonitzada per una antiheroïna i que segueix les pautes del 'thriller' clàssic. Però a Kusama li interessa més indagar en la fractura interior i exterior del seu protagonista

Quim Casas

ítem

Most beautiful island ★★★

Direcció: Karyn Kusama

Repartiment: Nicole Kidman, Sebastian Stan, Tatiana Maslanym Tobby Kewell, Bradley Whitford

Títol original:  'Destroyer'

País: Estats Units

Durada: 120 minuts

Any: 2018

Gènere: ‘Thriller’

Estrena: 22 de febrer del 2019

Estendard d’un cine de terror o fantàstic des de la perspectiva femenina, en la qual el cos és el centre de totes les coses ('Aeon Flux', 'Jennifer’s body', 'La invitación'), la realitzadora Karyn Kusama varia de gènere a 'Destroyer. Una mujer herida', tot i que no així en la centralitat del cos femení. La directora està acostumada a treballar amb actrius de presència poderosa (Michelle RodriguezCharlize Theron, Megan Fox) i, ara, amb una estrella encara més magnètica, Nicole Kidman, que no dubta a transfigurar-se físicament, com si les estrelles més boniques necessitessin prendre distància amb el seu cos per demostrar les seves qualitats interpretatives.

Demacrada, cansada, enlletgida, fastiguejada i baquetejada, la protagonista de 'Destroyer' va viure a l’infern i no ha sabut sortir-ne. Erin va ser una agent infiltrada en una banda criminal. Psicològicament no ha pogut restablir-se i ha perdut el poc que tenia. Físicament és una ànima en pena. Arrossega, a més, el sentiment de culpa per unes morts que els seus actes van provocar. Però ja sabem que, en la tradició nord-americana, sempre hi ha una segona oportunitat. I a Erin se li presenta quan torna a entrar en escena el líder d’aquella banda.

Des del punt de vista ortodox, el film no deixa de ser una peripècia criminal protagonitzada per una antiheroïna i que segueix les pautes del 'thriller' clàssic. Però a Kusama li interessa més indagar en la fractura interior i exterior del seu protagonista, en la relació distant que manté amb la seva filla adolescent, en els vincles entre els fets del present i els ecos del passat i, fins i tot, en el procés de redempció que porta a terme al final. Més tragèdia que relat policíac, està també massa avalada en el seu personatge principal, de manera que els altres mai acaben de tenir entitat per si mateixos.