Beckmann, d'"artista degenerat" per al nazisme a icona del segle XX

Era el 27 de desembre del 1950. L’hivern novaiorquès. Max Beckmann, el pintor alemany nascut a Leipzig que només tres anys enrere havia complert el somni –llargament acariciat– d’instal·lar-se als EUA, va donar per acabat aquell matí un any llarg de feina en la que seria la seva última obra, ‘Els argonautes’, un tríptic en què expressava la seva debilitat per l’aventura marinera de la mitologia grega. Ho va escriure en el seu diari; bé més que diari una agenda en què apuntava coses: "Avui he acabat ‘Els argonautes’". Després va sortir al carrer i es va dirigir al Met, a veure una mostra que incloïa algunes obres seves. Quan travessava Central Park va morir d’un infart.

Així va acabar la vida d’un artista molt personal quesempre es va resistir a ser classificat en alguna escola, que per època i geografia podria haver sigut expressionista, però que de l’expressionisme només en va agafar algunes coses, o nou objectivista, que tampoc ho va ser, almenys en sentit estricte. Coses de la vida i del temps que li va tocar viure, del que sí que va ser catalogat va ser d’"artista degenerat" i ho va ser ni més ni menys que per l’expert en art i esperit sensible del seu temps: Adolf Hitler. Va ser la raó –la raó última– per la qual va deixar Alemanya: a més dels deliris imperials, la xenofòbia i el populisme, l’odi a l’art modern –cosa de bolxevics i jueus– s’havia apoderat del país amb l’ascensió del nazisme i la inclusió de la seva obra en l’exposició del mateix nom organitzada a Munic el 1937 va acabar per fer-lo decidir. "Un dels noms més destacats de l’exposició era el seu –explica l’expert en art del segle XX Tomàs Llorens. Beckmann va sentir el discurs d’inauguració de Hitler per la ràdio. Li va entrar por i aquell mateix dia sense pensar-s’hi va pujar a un tren i va abandonar Alemanya".

Mai va tornar a trepitjar el seu país.

El gran solitari

Llorens és el comissari de ‘Figures de l’exili’, l’exposició sobre "l’artista del segle XX més estimat pel públic alemany" que aquest dijous obre les portes al públic al CaixaForum de Barcelona després de tres mesos d’exhibició al Thyssen-Bornemisza de Madrid. La mostra consta d’una cinquantena d’obres que no només retraten un artista que encaixa en el concepte d’‘outsider’ –"el gran solitari", li va dir Llorens–, també són el retrat del temps i les circumstàncies que li van tocar viure. "El ‘zeitgeist’ de la seva època", va assenyalar el comissari. "Era dur, innovador, excitant, dramàtic i terrible". El seu fill solia dir que havia tingut tres carreres com a pintor: la primera, interrompuda per la primera guerra mundial; la segona, interrompuda per l’ascensió del règim nazi; la tercera la va desenvolupar a l’exili, primer a Amsterdam, on el va portar aquell tren, i posteriorment als EUA. La cinquantena d’obres de ‘Figures de l’exili’ representen la quarta part de la producció total d’un artista que no es va caracteritzar per ser prolífic. En altres paraules, tenen el do de la representativitat.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

De l’esdeveniment en si que suposa la mostra són eloqüents les paraules del comissari en el sentit que Beckmann està "al mateix nivell que Matisse o Picasso, només que pertany a una altra tradició", així com l’esforç dels responsables per convèncer els propietaris de les obres de prestar-les per a l’ocasió. No va ser fàcil i un argument definitiu va ser "que a Espanya no era gaire conegut". Museus, institucions i col·leccionistes d’Alemanya, Àustria, els els Estats Units, França, Holanda, el Regne Unit, Suïssa i Espanya han deixat els seus ‘beckmanns’ per a l’exhibició. A les parets de la sala 4 del CaixaForum hi pengen obres tan substancials com ‘Societat, París’ (1931), de la col·lecció del Museu Guggenheim de Nova York; ‘Sortida’ (1932), del Museu d’Art Modern de Nova York; ‘Ciutat (Nit a la ciutat)’ (1950), del Museu d’Art de Saint Louis (la ciutat on es va instal·lar l’artista tot just arribar als EUA), i la pròpia ‘Els argonautes’ (1950), de la National Gallery of Art de Washington.

De les tres carreres de pintor que descrivia el seu fill, la mostra se centra en les dues últimes, és a dir, en l’exili, les amargors del qual va començar a tastar a Amsterdam i que naturalment va reflectir en la seva obra. Però sempre a la seva manera. Agafant coses d’aquí i d’allà, però sense adherir-se a res. Al cap i a la fi, la de Beckmann, tal com va explicar Llorens, és una pintura tan "embeguda de la seva època" com allunyada "dels corrents dominants de la pintura del segle XX". Un regal.