La Berlinale corona Nadav Lapid

Posar en qüestió l’Os d’Or obtingut ahir a la nit per la tercera pel·lícula de l’israelià Nadav Lapid, ‘Synonymes’, resulta inevitable i alhora completament fútil. Es podria dir que haver-la escollit com la millor pel·lícula de la 69a edició de la Berlinale és premiar-la de forma exagerada però, encara que rigorosament cert, això seria assumir que alguna de les altres competidores sí que era veritable mereixedora d’aquest títol. I aquí hi ha el problema: si no fos perquè el reglament del certamen exigeix que cadascun dels premis inclosos al palmarès ha d’anar a parar a almenys una de les pel·lícules a concurs, l’única decisió correcta del jurat, presidit per Juliette Binoche, hauria sigut deixar la seva categoria reina deserta; només així s’hauria fet justícia a la mediocre selecció de títols confeccionada aquest any pels responsables del festival.

Tenint això últim en compte, és cert que poques pegues se li poden posar a l’elecció de ‘Synonymes’. Retrat d’un antic soldat de les Forces de Defensa Israelianes que es refugia a París per escapar-se del país i de la seva identitat, la pel·lícula confirma Lapid com un dels cineastes de mirada més personal sorgits en els últims anys. En qualsevol cas, no resisteix comparacions amb les seves dues excel·lents obres prèvies, ‘Policía en Israel’ (2011) i ‘La professora de parvulari’ (2014), exercicis impecables de creació de tensió i d’atmosferes estranyades. Aquí, la capacitat suggestiva del director es veu sabotejada per la tendència a la digressió i per la falta de subtilesa amb què insisteix en el discurs.

‘Gracias a Dios’, un assumpte rellevant

Malgrat això, és molt més qüestionable el Premi Especial del Jurat, atorgat a François Ozon per ‘Gracias a Dios’, la presència del qual en el palmarès sembla justificar-se exclusivament per la rellevància de l’assumpte que toca. Basada en un cas d’abusos sexuals en el si de l’Església catòlica que segueix obert als tribunals francesos, passa per ser una de les pel·lícules més tosques del director francès. Al llarg d’un metratge innecessàriament llarg, la història avança sense intensitat o ritme dramàtics i afectada per una falta de subtilesa mai abans vista en el cine d’Ozon. Pitjor encara és la l’actitud timorata que ‘Gracias a Dios’ acaba adoptant cap a la institució eclesiàstica, al tractar la pederàstia com si fos un problema aïllat causat per un sacerdot malalt en lloc del cas de corrupció sistèmica que realment és.

Pel que respecta al premi al millor director, concedit a l’alemanyaAngela Schanelec, Binoche i la resta de jutges han pres partit per la que sens dubte ha sigut la pel·lícula més divisiva de les que aspiraven a guardó aquest any. Entre la crítica especialitzada, alguns van veure a ‘I was at home, but...’ una obra mestra i d’altres, com qui firma aquest article, la van considerar una impostura pretensiosa, encara que probablement el seu just lloc es trobi perdut entre l’enorme espai que separa les dues actituds. Retrat desconstruït d’una família en crisi, es miri com es miri és una obra el principal objectiu de la qual sembla ser descol·locar-nos i fascinar-nos amb el seu amanerament, la seva opacitat i les seves ganes d’‘épater’.

Merescuts premis d’interpretació 

Així mateix, ni el premi al millor guió ni el premi Alfred Bauer a les noves perspectives semblen tenir gaire sentit. D’una banda, tot i que coescrit pel novel·lista Roberto Saviano –autor del llibre en què es basa–, el text de ‘Pirañas’ és poc més que una col·lecció de clixés del cine de mafiosos teixida sense especial creativitat. De l’altra, és difícil identificar què té de nou la perspectiva adoptada per ‘System Crasher’, tediós perfil d’una nena agressivament inadaptada. En realitat,els dos guardons més incontestables de tot el palmarès són els atorgats en les categories interpretatives als dos protagonistes de la cinta xinesa ‘So long, my son’, Wang Jingchun i Yong Mei,devastadors en la pell d’una parella que pateix les terribles conseqüències de la política de fill únic, vigent a la Xina fins al 2015.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tal com es preveia, la cerimònia d’aquesta nit ha servit com a homenatge de comiat a Dieter Kosslick, que deixa la direcció del certamen després de 18 anys en el càrrec. El cert és que hi ha més aviat poc a homenatjar. El festival és molt pitjor ara que quan Kosslick va assumir-ne el comandament; ha perdut prestigi i rellevància, i fa anys que està instal·lat en el punt de mira pel dèficit de qualitat i la falta de criteri creixents.

Sota el mandat del nou director artístic, l’italià Carlo Chatrian, el certamen té diverses mesures urgents per prendre.Ha de deixar d’incloure en la selecció títols amb l’únic mèrit reconeixible de tocar temes socials o políticament candents, i ha de trencar vincles amb directors per qui fa anys que mostra una predilecció que els seus mèrits de cap manera justifiquen. En suma, ha de redreçar el rumb, i per a això compta amb una cosa a favor: des del punt en què es troba, no té més opció que anar a millor.