Echo and The Bunnymen, 'revival' compromès a Razzmatazz

Mentre el seu últim disc, ‘The stars, the ocean & the moon’, proposa tractaments més diàfans del seu cançoner clàssic, en directe, Echo & The Bunnymen, segueixen on eren, en la seva foscor i el seu sentit sever del melodrama, fidels al cànon. Pensant potser més en els seus fans que en una clientela passatgera, els de Liverpool van fer pinya aquest dijous en un Razzmatazz ple, en el marc del Room Festival.

Sessió marcadament retrospectiva, cal dir: de les 17 cançons que van sonar, 14 van procedir dels anys 80, i només una, l’elegant ‘The somnambulist’ (una de les dues inèdites del nou treball), va ser escrita al segle XXI. Echo & The Bunnymen, entregats, en fi, a la recreació del seu llegat amb formes vivificants, començant per la tensió postpunk de ‘Going up’, cançó del seu primer disc, ‘Crocodiles’ (1980), del qual va sortir també ‘Rescue’. La guitarra de Will Sargeant, subministrant trames inquietes a peces tocades per una solemnitat marcial, com ‘Bedbugs and ballyhoo’ i ‘All my colours’.

De The Doors a Lou Reed

Però Echo & The Bunnymen va desenvolupar en els 80 un material viscós i canviant, de matisades tonalitats, i en cada una de les seves turbulències s’amagava un món. Allà van estar, reproduïdes amb notable resolució, la vigorosa ‘Over the wall’ i aquell ‘Villiers Terrace’ amb vista a The Doors i el seu monocord ‘Roadhouse blues’. Les claus inspiradores, a la vista: a ‘Nothing last forever’, gir cap al lirisme melodramàtic, es va incrustar una picada d’ullet a ‘Walk on the wild side’, de Lou Reed. El capital més melòdic va esclatar a ‘Seven seas’ i ‘Bring on the dancing horses’, sortint de les cavernes i buscant la llum.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Ian McCulloch va conservar la seva robustesa vocal, tot i que insinuant de vegades una relació peculiar amb l’afinació. Majestàtic a ‘The killing moon’, amb Sargeant manejant una guitarra de dotze cordes, i dominador en l’èpica de ‘The cutter’. Una reconstrucció excessivament llarga de ‘Lips like sugar’ va obrir el bis amb el grup extraviant-se en la seva dimensió més sensorial, allunyant-se de la cançó i de la partitura i buscant una transcendència.

Al final, va quedar la imatge d’Echo & The Bunnymen com a grup captivat per les estrelles, i que en aquest tram final va buscar la mística a ‘Ocean rain’ i el trànsit en un ‘Do it clean’ amb traços de ‘Get up (I feel like being a) sex machine’, de James Brown. Cremant les naus, amb un McCulloch esgotat després d’un concert que, malgrat el repertori ‘retro’, no va tenir aspecte de tràmit nostàlgic, sinó d’experiència compromesa.