'77, a la recerca de l'últim 'riff'

Tot i que porten sobre les espatlles el pes de 50 anys de ‘riffs’ i solos rockers, els nois de '77 se les enginyen per crear cançons que sonen fresques i enginyoses. “De vegades ens diuen que el que fem no és original, però, ¿què és ser original? Sense inventar res nou, el que fem ho és: ens obsessiona això i ens ratllem molt perquè cap ‘riff’ s’assembli als que ja coneixem”, explica Armand Valeta, el cantant i guitarrista rítmic d’aquest quartet barceloní, en vigílies del concertd’aquest divendres a La 2 de l’Apolo, obertura del cicle Curtcircuit (20.15 hores; la sessió començarà amb The Mothercrow).

Presentaran ‘Bright gloom’, que ja és el seu cinquè disc i que aporta novetats cridaneres: firma la producció Raül Fernández Refree, un músic associat a artistes d’òrbites distants, com ara Sílvia Pérez Cruz, Kiko Veneno i la primera Rosalía. “Però és coneixedor i megafan de molts clàssics del rock. Amb ell vam tenir llargues converses sobre Motörhead o Neil Young. I com nosaltres, és un friqui de les gravacions analògiques. Hi va haver ‘feeling’”, assegura Valeta. El seu germà, el guitarrista solista LG Valeta, afegeix que va ser revelador “treballar amb algú amb la ment oberta, que ens animava a potenciar i exagerar fins i tot les nostres ocurrències.”

Obertura sònica

A poc a poc, '77 (es pronuncia a l’anglesa, seventy-seven) s’ha anat traient de sobre l’estigma de “grup amb estil d’AC/DC”. En això ‘Bright gloom’ és un pas endavant amb els seus ritmes pesats, les seves solucions compositives més variades i certs climes enrarits. “Hi ha cançons potser més properes a Black Sabbath, o amb referències a grups de rock dels 70”, apunta Armand. Guitarres doblades alThin Lizzy, per exemple.

Tot i que '77 mira fins i tot una mica més enrere: si bé el nom del grup ret homenatge a l’any d’edició de ‘Let there be rock’, d’AC/DC, ells, nois nascuts als anys 80, situen ara els seus interessos en “el període que va des del 1968-69 fins al 1972-73”. Són una enciclopèdia amb potes del hard rock , capaç d’elogiar grups foscos com “els japonesos Blues Creation, els alemanys Lucifer’s Friend o els nord-americans Dust, el grup de Marky Ramone abans de The Ramones.”

¿I AC/DC on queda? “Ens va arribar a aclaparar una mica que la gent ens veiés gairebé com una ‘tribute band’ seva”, confessa Armand Valeta. Tot i que el seu germà i ell admeten que van poder guanyar-s’ho a base d’“actuar en ‘fan camps’, festes temàtiques entorn d’AC/DC que s’organitzen per Europa”. Es miren amb escepticisme el present del grup australià: Malcolm Young, mort el 2017, era “el déu del ‘riff’”, sospiren.

Tempestes de neu

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Sortir del circuit espanyol ha sigut una prioritat des que, el 2010, es van embarcar en una gira per Suïssa, Alemanya i Holanda. Pelant-se de fred, literalment. “Vam tocat en cases d’‘okupes’, i en una botiga de cervesa, i en un parc de caravanes, dormint en qualsevol lloc, trampejant tempestes de neu...”, recorda Armand. La logística ha millorat: '77 ara acudeix a clubs de capacitat mitjana. “Sobretot d’Alemanya, també França, Suïssa, Holanda...",diuen. ¿I el gran nord? “Suècia ha baixat molt; fins i tot els grups d’allà ens diuen que els costa cada vegada més tancar gires”.

Tot i que no són un grup de heavy, recalen en festivals metalers sense manies, “i la gent agraeix que entre tant so extrem i brutal aparegui una banda com '77”, deixa anar LG Valeta. I tot i que sospiten que “el rock’n’roll està de en decadència”, diuen que se senten ben tractats pel públic barceloní malgrat “la fama de ciutat esnob”. Atenció al vot ocult: “Al final, parlant amb periodistes i seguidors del rock que aparenten ser moderns, preguntes una mica i t’adones que de més joves eren tots fans de Black Sabbath, Slayer o Metallica”.