Yo La Tengo, tempesta interior a l'Apolo

Etiquetes avui qüestionades com ara rock alternatiu i indie-rock es van encunyar entorn de bandes com Yo La Tengo, una formació que després de més de 30 anys de singladura continua mimant un llenguatge musical ben delimitat a partir de l’influx infinit de fetitxes com The Velvet Underground. A ‘There’s a riot going on’ (2018), contrariant la ferocitat del títol, el trio de New Jersey modula el seu so apartant-se de la tempesta elèctrica, principi que va dominar la primera part del seu concert de dimecres a l’Apolo.

Yo La Tengo, apaivagat però no desossat, establint un serè i tens estat mental a la seqüència de cançons que, a partir de dues cançons noves, la instrumental ‘You are here’ i ‘Forever’, va conduir a recuperar la llunyana ‘The summer’ amb les seves tènues harmonies vocals. Cançons gairebé xiuxiuejades, amb Ira Kaplan evocant el més fràgil Neil Young a ‘Black flowers’, i una alternança de l’electricitat estàtica i els instruments acústics: guitarra i contrabaix en peces com ‘Big day coming’, cantada per Georgia Hubley.

Transició suau

Hi ha un talent i un ofici en la seva manera de construir aquesta atmosfera hipnòtica i sensual, fins i tot en un context millorable (les butaques de l’Auditori, on el grup va actuar el 2013, haurien permès una millor degustació d’aquest repertori), però amb un públic que no va desviar l’atenció en aquella primera hora llarga de ‘set’. El segon bloc es va decantar per sonoritats més crescudes, tot i que mitjançant una transició suau, amb cites a altres cançons noves, com ‘For you too’ i ‘Shades of blue’, i la repesca d’una peça substantiva, ‘Autumn sweater’, manejada per Kaplan des del teclat. Cançons que, com sempre, van alimentar un repertori gairebé completament renovat d’una nit a l’altra.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

El ritme a l’estil Motown de ‘Styles of the times’ (la lletra del qual comença dient “vaig despertar a Barcelona”) va marcar un punt d’inflexió amb la seva tralla guitarrera postpunk, i a partir d’allà la sessió va derivar en un vistós ‘festival Ira Kaplan’, alliberant la tensió acumulada i encarrilant la seva ànima més ‘noise’ a ‘Ohm’ i a la clàssica ‘Blue line swinger’, d’un dels seus àlbums de capçalera, ‘Electr-O-Pura’ (1995). Kaplan, entre Thurston Moore i Jimi Hendrix, celebrant la distorsió i tocant amb la guitarra a l’esquena.

Concert de ‘crescendo’ molt literal, que a prop de les tres hores de durada va abordar un bis en el qual Yo La Tengo va voler retre homenatge a la ciutat de Nova York. Tanda final de versions que va cobrir des d’un bonic ‘I'll be your mirror’, de The Velvet Underground, fins a la reivindicació de la banda dels vuitanta The Scene is Now amb el seu ‘Yellow sarong’, recordant així les arrels d’un grup al seu torn convertit en font inspiradora de tota una generació.