Anar al contingut

ESTRENES DE CINE

'Trinta lumes': un viatge sensitiu a la Galícia tel·lúrica

La directora Diana Toucedo debuta en el llargmetratge amb 'Trinta lumes', ambientada en la Galícia rural, en un espai a mig camí entre la realitat i la mitologia

Beatriz Martínez

'Trinta lumes': un viatge sensitiu a la Galícia tel·lúrica

Feia deu anys que Diana Toucedo vivia a Barcelona, havia estudiat a l’ESCAC i s’havia forjat una carrera com a curtmetratgista i muntadora quan va sentir la crida de la seva terra, Galícia, i la necessitat de tornar-hi amb tot el que havia après al llarg d’aquells anys de formació per recuperar les empremtes de la seva pròpia identitat. Volia buscar els temes, els personatges i les localitzacions apropiades per donar sortida al seu imaginari interior, i va trobar en la serra d’O Courel, un paratge natural d’una extraordinària bellesa tel·lúrica, el lloc adequat per situar la seva primera pel·lícula, l’acabada d’estrenar ‘Trinta lumes’.

En ella, ens introduïm en un espai a mig camí entre la realitat i la mitologia. La càmera de Toucedo s’acosta als habitants de la zona, captura la seva quotidianitat mentre realitzen les seves tasques domèstiques diàries, però alhora també intenta revelar un aspecte immaterial a través de les imatges fins al punt d’introduir-nos en el territori del misteri i la llegenda.

“En un primer moment vaig començar a filmar des d’una perspectiva documental i observacional, però després em vaig adonar que necessitava que la càmera adoptés un punt de vista subjectiu. La clau consistia a registrar accions que considerem normals i que n’emergís l’element fantàstic, perquè és això el que passa a Galícia sense que ens n’adonem”

El pas del temps i la mort són dos dels pilars fonamentals de la pel·lícula. A ‘Trinta lumes’ el passat, el present i el futur es trenen i s’encavalquen donant lloc a un espai en el qual els avantpassats, les tradicions o les herències poden adquirir vida en l’ara i aquí. Quant a la mort, no es considera un final, sinó un moment de transformació. El tercer vèrtex de la història seria la naturalesa, que anirà canviant constantment per donar sentit a aquesta idea de circularitat. “Vam rodar al llarg de les quatre estacions. Vam començar a la tardor i vam anar saltant a l’hivern, la primavera, l’estiu, per fer la sensació que en el fons tot canvia, però alhora tot continua igual”.

La rellevància de la poesia

El repte per a Diana era capturar la immaterialitat a través de les coses sensibles. No volia recórrer a la narració tradicional, volia que la pel·lícula es convertís en una experiència sensitiva, sensible i emocional. Per això, l’aspecte poètic també adquireix una enorme rellevància. La directora es va acostar a O Courel gràcies a l’obra poètica d’Uxío Novoneyra “Els seus poemes m’havien obert un espai imaginari, de somnis i de fabulació i vaig voler que la pel·lícula s’amarés de tota aquesta simbologia, d’aquest llenguatge al·legòric.”

Diana Toucedo pertany a la nova generació de dones cineastes que exploren la mirada femenina a través dels seus treballs. En aquest sentit, ‘Trinta lumes’ ens mostra una comunitat matriarcal que es desenvolupa des del terreny íntim per construir els pilars educacionals d’un món, el rural que, tot i que sembla en via en extinció, per a la cineasta es converteix en un lloc per redescobrir les arrels i alhora reinventar-nos des d’una perspectiva diferent dins el món en el qual vivim. 

Temes: Cine