Fatih Akin o l'art de fer fàstic

Si alguna cosa se li dona bé al director alemany Fatih Akin és rebolcar-se al fang. Al llarg d’una filmografia sobre la qual el més amable que pot dir-se és que és irregular, els moments menys il·lustres són aquells en els quals ha provat de fer veure que és un cineasta respectable; pel·lícules com la vàcua odissea emocional ‘Al otro lado’ o com ‘El padre’, el seu catastròfic acostament al genocidi armeni. És propi d’ell, diem, visitar els baixos fons físics i mentals i narrar a través de gèneres considerats de baixa estofa; i per això les seves millors pel·lícules potser són ‘Soul Kitchen’, comèdia gruixuda com un maó de sostre, i sobretot ‘Contra la pared’, melodrama banyat de sang i baves pel qual va guanyar aquí l’Os d’Or.

La pel·lícula per la qual aquest any torna a aspirar al guardó, ‘El guante dorado’, també és plena d’aquests dos fluids corporals, i a més n’incorpora altres, com vòmits, suor rància, semen i pipí. És, de llarg, la més bruta de les obres d’Akin i, no per casualitat, probablement també la millor. S’hi acosta a la repugnant figura de Friedrich Honka, que entre 1970 i 1975 va assassinar almenys quatre prostitutes d’avançada edat procedents del barri xino d’Hamburg; a tres d’elles les va tallar també a trossos, que va mantenir emmagatzemats –alguns durant anys– al seu apartament. Les nombroses queixes dels veïns sobre la pudor de carn podrida que envaïa l’edifici van ser ignorades per la policia.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Els retrats cinematogràfics d’assassins en sèrie, especialment aquells dirigits per autors de renom, solen dedicar-se menys a detallar les morts mateixes que a penetrar en la psicologia del criminal; la particularitat de Honka, almenys si donem la versió d’‘El guante dorado’ per bona, és que no hi ha molta psique per explorar: el paio era un tarat, lleig com un dimoni i es passava el dia borratxo. Caminava amb prostitutes perquè la resta de dones se’n reien, i després d’emportar-se-les a casa les matava perquè l’alcohol el convertia en un home increïblement violent. Punt. Akin, a més, assumeix que els seus crims van ser improvisats, amb poca traça i repetitius, i que les víctimes eren pràcticament indistingibles les unes de les altres.

‘El guante dorado’, doncs, no interessa ni per la història que explica ni pels personatges en qui es fixa a l’explicar-la. I resulta obvi que Akin n’és plenament conscient. Ell sembla haver-la concebut essencialment a la manera d’un exercici de lletgisme, una exhibició d’estampes que malgasten depravació, greixum, mal gust i olor a baix ventre. Les escenes que transcorren a l’apartament de Honka inclouen una decapitació amb un xerrac i una violació amb una salsitxa de Frankfurt; les que ho fan a l’antre que dona títol a la pel·lícula són un mostrari d’éssers decrèpits, repugnants i patètics. Veure tant les unes com les altres dona a estones causa rialles nervioses –alguns dels moments d’‘slapstick’ són francament inspirats— i a estones fa, literalment, fàstic.  Que s’entengui això últim com un compliment; Akin així ho rebria.