El Liceu revela 'L'enigma di Lea', l'òpera distòpica de Casabalancas

El Liceu estrena per fi aquesta setmana la primera òpera del reconegut compositor Benet Casablancas (Sabadell, 1956), 'L’enigma di Lea', amb llibret del narrador, poeta i assagista Rafael Argullol (Barcelona, 1949), escrit en italià però amb les parts del cor en català. Tots dos hi van començar a treballar quan Joan Matabosch encara dirigia el Gran Teatre, el 2011, després de rebre l’encàrrec del Liceu. La crisi va frenar el projecte, però la nova direcció de Christina Scheppelmann va reprendre aquesta estrena mundial en una aposta per la música d’avui, una cosa necessària i imprescindible per a l’evolució del gènere. 

L’estrena dissabte que ve capitanejada per Josep Pons al capdavant de l’orquestra i cors del Liceu culminarà un llarg procés de preparació i assajos amb 11 cantants on tant ell, un apassionat de la música contemporània, com la veterana directora escènica Carme Portaceli han col·laborat estretament amb els creadors de la partitura i el llibret. Estan previstes només quatre funcions, així com la filmació de TV-3 que retransmetrà l’òpera quan millor li convingui. Veurem si el públic, malacostumat a escoltar el que ja coneix, reacciona davant de l’estrena mundial d’una òpera catalana del segle XXI al Liceu. “Una obra nova sempre és una aventura perquè no l’hem escoltat mai. Com que no hi ha una tradició, són molts els interrogants que planteja però també tens una llibertat més gran”, diu Pons. 

Violada tot just començar

‘L’enigma di Lea’ parla d’un secret però també és una història d’amor. S’inicia amb la violació de la protagonista per part d’un déu o ésser superior que condemna una sensual dona (Allison Cook, mezzosoprano) a vagar per l’univers desposseïda de raó sota l’estricta vigilància de dos éssers monstruosos i castradors: Milojos (Sonia de Munck, soprano) i Milvoces (Felipe Bou, baix). Lea arriba a la nostra era on es castiga tot aquell que no encaixa en una societat uniforme i totalitària dominada pel grotesc Dr. Schikal (Xavier Sabata, contratenor). Ell intentarà esbrinar el secret de Lea mitjançant tres artistes, tots tenors, Michele (David Alegret), Lorenzo (Antonio Lozano) i August (Juan Noval-Moro), que intenten seduir-la amb diferents formes d’amor per revelar el seu enigma: el virginal, el místic i el sexual. 

Res funcionarà. Al final Lea accedirà a confessar el seu secret quan es retrobi amb Ram (José Antonio López, baríton), a qui va conèixer fugaçment en el primer acte, un ésser oposat a ella, convertit en somnàmbul per haver gosat posseir la mort. Només a ell s’entregarà Lea a canvi de convertir-lo en un ésser complet, dotat també d’ànima, de cor. “És com si s’unissin el ‘yin’ i el ‘yang’”, diu Argullol, el text de caràcter simbolista del qual, amb ressonàncies del Faust de Goethe i del romanticisme europeu, denota aquesta recerca per la bellesa com a absolut que recorre la seva obra literària. “La història de Lea és la història d’una dona però també de tots nosaltres. Qualsevol pot ser víctima de l’abús, d’una experiència límit causada per un poder superior”, resumeix l’autor. “L’única fe que pot rescatar-nos del naufragi és la nostra ànsia de llibertat”.  Tot i que no va ser intenció de l’autor, en el context actual és inevitable que el ressò dels abusos de l’Església s’hi manifesti.

Argullol la va escriure "pensant en música", conscient que les paraules prendrien vida en escena. Després va fer alguns retocs a petició de Casablancas qui ha invertit tres anys en l’elaboració de la partitura. La posada en escena i primers assajos han acabat de perfilar, polir i ajustar una obra que ha tingut diferents versions idiomàtiques. "Hauria sigut més utilitari l’anglès però al final vam preferir l’italià perquè és la llengua franca de l’òpera i connecta millor amb el context mític de la peça", declara Argullol. 

A la recerca del miracle

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

El compositor té un centenar d’obres de cambra i orquestrals. Mai havia creat una òpera però sí que havia elaborat peces inspirades en la paraula com ‘Jo tem la nit’, basada en un poema de J. V. Foix i ‘Set escenes de Hamlet’ i ‘The dark backward of time’, dedicades a Shakespeare. Casablancas té un estil propi que combina una àmplia paleta de recursos tècnics, amb profunditat i plasticitat. ‘L’enigma di Lea’ li ha permès explorar noves zones expressives per “projectar en el públic aquest miracle de l’emoció estètica”. Àries, duos, trios i números corals se succeeixen en aquesta nova creació d’una hora i quaranta minuts de durada, amb tres parts i 15 escenes que es representaran sense parar. “La veu és en el centre d’aquesta obra intentant trobar un equilibri entre l’orquestra i els cors”. No vol definir a què sona però dona pistes: “La música d’avantguarda i les estètiques radicals m’interessen poc. M’agraden obres capaces de comunicar”. 

Portaceli, per la seva banda, afirma: “M’encanta haver pogut dirigir-la perquè l’òpera és una concepció total de l’espectacle i un món on predominen els homes”, indica aquesta directora de dilatada carrera teatral que ha muntat la peça “amb els ulls d’una dona del segle XXI”. I s’ha envoltat de col·laboradors habituals com Paco Azorín (escenografia), Ferran Carvajal (coreografia) i Miquel Ángel Raió (videocreació) per a aquest nou repte, una història que situa “en un espai distòpic, un cub amb aspecte de presó o gàbia”.