Guillamino: "A Poblet vaig trobar una vivència soferta i real"

Cinc anys després del seu disc més enèrgic, alimentat de soul i funk, ‘Un altre jo’, Pau Guillamet se’n va a un altre extrem en ‘Fra Júpiter’, una obra de cantautor amb subtils ‘grooves’ negres i veus angelicals. El presenta aquest diumenge a l’Auditori Barradas, de l’Hospitalet (19.00 hores), dins del Barnasants.

Un disc que parteix d’una experiència extrema: es va tancar uns dies a una cel·la del monestir de Poblet.

Vaig estar el màxim de dies permès, d’un diumenge a un divendres. Amb la guitarra i un ordinador portàtil. I aquesta limitació d’espai i de temps em va motivar en el procés creatiu. Hi vaig entrar amb una cançó i en vaig sortir amb vuit.

¿Què buscava en aquest context de silencis i vida monacal?

Una mística pròxima. Entrar en contacte amb unes praxis, un espai i uns codis de comunicació que tenim a només una hora de cotxe i que et canvien tota la teva perspectiva. Un lloc on hi ha el vot de silenci i es dediquen a la paraula de Déu, una cosa que no va amb mi. Però això era una aventura i d’allà ha sortit una expressió musical íntima i mística.

¿Com va ser el dia a dia?

Vaig conviure amb els monjos, que són uns trenta, i amb altres persones que entren i surten: el senyor que ve a menjar cada dia, el que està fent una rehabilitació, el que ha necessitat ingressar per trobar-se a si mateix... Gent molt motivada. Fer música allà era una cosa nova per als monjos, però em van deixar fer, tot i que vaig passar una mica de fred i vaig patir la humitat del lloc.

¿Creu que la creativitat neix del sofriment?

Aquesta idea hi era, allà. Per exemple, era Quaresma i el menjar s’anava reduint, i no m’havien avisat que, de sobte, un dia no servirien segon plat. Tot això va anar tensant la corda, però va fer de la vivència una cosa real. Avui busquem tots experiències potents, i jo en vaig trobar una de soferta i de veritat. I en les cançons es nota. Només arribar em vaig posar a practicar cant modal de tipus gregorià.

¿'Fra Júpiter’ és un disc religiós o el deixem en espiritual?

Jo no soc gens religiós. Però sense ser-ho, els rituals, posar-me al paper del monjo..., em va motivar molt i em va semblar molt estimulant.

¿Quin tipus d’amor canta en aquestes peces, diví o també humà?

Cada un pot escombrar cap a casa, però en ‘Perdura eternament el teu amor’ es refereix a l’amor de Déu als humans. És un missatge bonic.

¿Per què canta en falset?

Em sentia sensible i el falset és una manera agradable, suau, de cantar. Venint d’un disc de soul com ‘Un altre jo’, que en directe era molt cansat, aquí em vaig decidir per un canvi de registre. La idea inicial era fins i tot que fos un disc de guitarra i veu, però no vaig poder evitar afegir bateries i més ingredients.

¿Va concebre el disc com una crítica al consumisme?

Es podria entendre així, perquè Poblet és l’antagonisme d’això, tot i que no sé veure-ho en les lletres. D’altra banda, la meva manera de ser és bastant minimalista, i al monestir vaig ser bastant feliç, encara que em faltés la família i no cregui en Déu.

En la seva carrera hi ha canvis d’estil, experiments, i ara un silenci de cinc anys i un disc a la portada del qual no apareix el seu nom.  ¿No el preocupa que la seva trajectòria sigui difícil de seguir?

Ja ho és, em temo. Així són els meus camins en la música. Ara és quan més a prop em sento d’‘eXile’ (2008), el disc que vaig fer amb el xilè Manuel García, d’estil cantautor. Ja no crec que torni a l’electrònica i la canya. Els músics catalans de 40 anys tenim un model a seguir, que és Johnny Cash, o més pròxims com Raimon i Pi de la Serra. Crec que acabarem així, fent tots cançons a veu i guitarra. El senyor gran que fa cançons tranquil·les. Podríem fer una porra.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Al Barradas, ¿amb quin format actuarà?

Serà la presentació del disc per complet, amb el cor de 13 nens i nenes, més la banda. Una ocasió especial, no n’hi haurà gaires més, perquè aquest format és complicat. Ho tindria més fàcil anant sol amb la guitarra, que segurament és el que acabaré fent d’aquí a uns anys.