CRÒNICA

Fito Páez, una muntanya russa emocional

El músic argentí va oferir un hiperintens recital en solitari a l'Auditori en l'obertura del festival Guitar BCN

fcasals46784030 barcelona 31 01 2019  icult   actuaci n de fito p ez en el a190201140923

fcasals46784030 barcelona 31 01 2019 icult actuaci n de fito p ez en el a190201140923

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Si el festival Guitar BCN necessitava un artista de tarannà més gran que la vida per obrir la seva 30a edició, una figura que resumís el valor i l’abast de la cançó en comunió amb el públic, Fito Páez era el seu home. Autor d’alta volada i presència expansiva, el cantant i pianista de Rosario va fer pujar aquest dijous el públic de l’Auditori en una muntanya russa emocional donant contingut al títol de la primera peça, ‘El mundo cabe en una canción’.

Tot això, sense més ajuda que la seva veu, proveïda de deficiències tècniques però amb poder de connexió amb l’oient, i d’un piano que va tocar amb espectacularitat. Així és Fito Páez, més intens que res, perquè l’actitud vehement amb què defensa les seves cançons sol ser proporcional a la noblesa de les matèries primeres, i la consistència pesa més que el posat. Cançons que aborda com si li anés la vida, com ‘Dar es dar’, que va animar a cantar alçant els braços i apuntant al públic amb els índexs.

Bob Dylan, "la Bíblia"

Aquesta gira en solitari, com la que el va portar al Palau el 2008, li permet deixar-se anar en improvisacions amb aires de blues com la que va acompanyar el ‘medley’ encapçalat per ‘She’s mine’ i coronat per la breu cita (llàstima) a ‘El amor después del amor’. Sí, una de les seves grans cançons, igual que '11 y 6’, que va venir després, abans de citar Dylan, “la Bíblia”, en la seva adaptació de ‘Ring them bells’, que va dedicar al seu amic l’escriptor Rodrigo Fresán. Un apunt irònic a favor de “les coses importants”, perquè “no tot és la tonteria d’Instagram”.

Tot i que Fito Páez en té prou amb ell sol per carregar-se qualsevol escenari, també el del Camp Nou si es posés a tret, en algunes cançons el va acompanyar un convidat, Juani Agüero, amb acords de guitarra acústica i alguns puntejos en peces com ‘Tu vida mi vida’. De les grades anaven caient peticions de cançons que ell va escenificar sense contemplacions. “¿Però et penses que això és un karaoke? ¡En la música no hi ha la democràcia, només en el free-jazz!”.

Argentina "abstreta"

Notícies relacionades

Les seves composicions solen fer gala d’una riquesa melòdica i harmònica (allà hi va haver l’evocadora instrumental ‘Waltz for Marguie’), però també n’hi ha més lineals i narratives, de model ‘dylanià’. La palma se la va endur la lletania de ‘La casa desaparecida’ amb els seus onze minuts de descarnada història moderna del seu país. “Una cançó que no hauria volgut escriure mai”. De les Malvines al “camp d’espines” d’una “Argentina abstreta” que, malgrat tot, “conté l’enciclopèdia d’un mateix”, amb un fragment, mig sentimental mig irònic, del ‘Libertango’ de Piazzolla.

Llit dolorós des del qual agafar impuls per a favorits populars com ‘Mariposa tecknicolor’, ‘Yo vengo a ofrecer mi corazón’ (versió ‘a cappella’ i desendollada) i ‘Al lado del camino’. I un bis últim amb ‘ da le alegría a mi corazón’, que va trobar la llum després de deixar-se, una vegada més, la pell al camí.