María Gainza: simulacres i falsificacions

¿Què converteix un quadro en obra d’art? ¿En què consisteix l’experiència estètica que associem a la pintura, a la música, o a la lectura d’una novel·la o d’un poema? María Gainza (Buenos Aires, 1975) va donar mostres que amb 'El nervio óptico' havia escomès la tasca de donar una resposta ficcional a aquestes preguntes eternes amb la intenció de radiografiar el món de l’art des d’un text heterogeni que jugava a ser assaig personalíssim sobre la vida i miracles dels artistes. Ara amb 'La luz negra' reprèn el mateix camí per oferir una ficció que prova de desentranyar els mecanismes que es posen en joc al món de l’art i en les vides dels artistes quan es vehiculen entorn de les falsificacions i els simulacres, camí que s’inicia amb la pregunta de si una “¿bona falsificació no pot donar tant plaer com un original? ¿En un punt no és el fals més veritable que l’autèntic?” I que conclou amb el dubte que sosté el llibre: “De vegades em pregunto si la falsificació no és l’única gran obra del segle XX”.

Si 'La luz negra' és, entre altres coses, una lleu novel·la de misteri que prova d’entendre el món a través d’idees com falsificació, simulacre i l’esquema dominant de l’era industrial entorn de la mera producció en massa de l’objecte artístic, llavors el secret del llibre bascula per la història de tres dones: la taxadora d’art Enriqueta Macedo, la pintora austríaca Mariette Lydis i 'la Negra', una eficaç falsificadora. Tres personatges femenins que li permeten a Gainza deambular per les intimitats de les seves vides i la seva relació amb el món de l’art. Desconstruint la quotidianitat d’aquestes biografies lligades a l’art fraudulent, en què la còpia és l’enigma a desxifrar, la veritat de les mentides, la narradora no farà sinó explicar una determinada idea de l’experiència (estètica) imaginària al món contemporani. És per això que pot afirmar: “Reconstruir una experiència a través d’imatges emmagatzemades al nostre cervell és un acte que de vegades afronta amb l’al·lucinació, no recuperem el passat, el recreem, el tornem dramatúrgia”.

En aquesta dramatúrgia sorprenent se situa la veu que explica el desordre i la desintegració de tot un món falsari que es descompon i que Gainza reconstrueix amb una elegància estilística sorprenent.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque