Anar al contingut

Crònica teatral

'Elefant terrible', un videojoc escènic per pantalles

Eric Balbàs i Roger Torns ens embarquen a l'Àtic 22 del Tantarantana en un viatge ple de girs bruscos per plantejar els perills de la realitat virtual

Manuel Pérez i Muñoz

'Elefant terrible', un videojoc escènic per pantalles

Albert Eritja

La nostra escena teatral pública o subvencionada té molt de virtual, per això és sa i agradable donar-se banys de realitat en els espais alternatius de la ciutat, aquests rebostos de talent on es cuinen guisats plens de substància. L’Àtic 22 –la petita del Tantarantana, l’off de l’off– acollirà fins al 3 de febrer la jove proposta ‘Elefant terrible’ de la companyia El Eje, amb Eric Balbàs i Roger Torns d’autors i protagonistes. De l’últim recordem ‘Habitat (doble penetració)’, la seva capacitat per retratar tics mil·lenistes després d’un plàstic de foscor koltesiana.

A l’avantsala ens espera un dispositiu de realitat virtual, un pròleg gairebé despenjat que anticipa el joc de l’argument: dos personatges a punt d’abismar-se en un entorn simulat rere unes ulleres, la construcció d’un món digital que bé podria tractar-se d’una metàfora de l’escriptura dramàtica, de com adaptar la realitat als nostres desitjos. Els protagonistes seran la carn d’un videojoc que, com els inferns de Dante, es desenvolupa per pantalles.

A cada nova fase s’obre un nou encaix de relacions, dos nois que comencen esquematitzats entre un Torns neòfit –de molt recorregut interpretatiu en el seu viatge introspectiu– i un Balbàs que exerceix de guia, que avança bruscament amb transformacions radicals de caràcter, amb el seu moment de glòria sota una pesada disfressa. Cada capa-escena sembla més estranya que l’anterior, i el caos aparent s’anirà substanciant entre girs i sorpreses, de la distopia electrònica tipus Ballard al pastitx kungfu més Tarantino.

Autoparòdia i surrealisme

Es va guanyant en audàcia i diversió a mesura que s’abandona el to solemne i aquesta acumulació de textos supletoris que aporten poc. L’autoparòdia de la part central connecta amb l’avantguarda teatral més fresca, mentre el surrealisme del clímax desencadena una rialla que salpebra el sempre efectiu recurs de la nostàlgia infantil. Es deixen alguns caps solts, i és part del joc que ens proposen. La gràcia és que cacem el nostre propi elefant a la sala, com una cosa evident que ignorem o no volem veure.
 

Temes: Videojocs