Una gran 'Sisena' de Mahler amb l'OBC

La més tràgica, innovadora i inquietant de les nou simfonies i mitja de Gustav Mahler, la ‘Sisena, en la menor’, va tornar divendres al repertori d’una crescudaOrquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)que comptava ambKarl-Heinz Steffensal podi, que reemplaçava l’inicialment anunciat Pinchas Steinberg. El canvi no va defraudar aquells que buscaven un Mahler expansiu i nítid, perquè el prestigiós clarinetista, amb una carrera considerable com a director que acredita l’interès de les seves propostes, va aportar també una visió detallista i molt prolixa de la partitura, oferint una lectura prou desesperada i que no es tallava amb els decibels.

Després de l’exposició del primer tema de l’energètic allegro del començament, Steffens –sempre amb unagestualitat discreta i contingudamalgrat el que tenia entre les mans– va atacar el segon amb una gran extroversió i dinamisme sonors, sense perdre el pols i donant prou canya, amb una OBC entusiasta i cohesionada des del principi.

L’andante  (l’obra es va interpretar com Mahler la dirigia – ‘Adagi/Scherzo’ –, no com la va editar, amb l’scherzo primer) va arribar carregat d’enyorança, amb admirables sols de trompa, flauta o violí, per donar només uns quants exemples del gran treball de tots els solistes, impecables sense distinció. El director va apostar per cert aire simpàtic amb el violent scherzo, un còctel vertebrat amb un tempi i una agògica tan complexos com impactants, molt ben defensat pel conjunt.

Mòbil al zenit

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El tel·lúric final, aquest extens, intens i desolador allegro (que d’alegre, gens ni mica) va ser edificat amb intel·ligència i sensibilitat, amb resultats esplèndids, i va arribar a la solució conclusiva (amb un mòbil sonant en el moment més delicat) de la manera abrupta amb què el compositor la va donar per acabada. El públic va agrair una entrega d’una dimensió tan gran i d’una execució tan aconseguida.

Ara un prec: amb els terribles corrents d’aire que hi ha a la sala Pau Casals del Auditori, ¿no es podrien mantenir tancades les portes d’accés? No venen ganes d’entrar fins que el mestre no puja al podi...