Pur agraïment a Moncho a l'Auditori

Ja no va poder ser aquí per veure-ho, però el seu art i la seva bonhomia es van sentir aquest dilluns en l’homenatge que li van dispensar els seus amics, els seus pupils, els seus compares de l’ànima. Nit de reconeixement i profundes complicitats a l’Auditori, culminada per presències com Serrat i Miguel Poveda, en honor a Moncho, el rei català del bolero, que ens va deixar el 28 de desembre passat.

Un concert que havia sigut ideat per donar-li un cop de mà en els seus dies de crepuscle artístic i que, amb la seva pèrdua, va cobrar tonalitats d’agraïment pur. El bolero, el gènere que tan bé va saber ‘dir’, “és un sentiment”, ens va dir Moncho a través de la pantalla en el vídeo inicial. Però el concert va arrencar per rumbes, les de Sabor de Gràcia, el grup amb què Moncho va actuar per última vegada, a la Mercè del 2017.

La cadira buida

Al “Tete Moncho va dedicar Sicus Carbonell ‘Levántate’, i l’empenta rumbera va seguir amb Antonio Carmona i les percussions llatines de ‘Vengo venenoso’. Com els successius convidats de la nit, el cantant de Ketama es va acostar per deixar un clavell sobre una cadira buida que, des d’un flanc de l’escenari, simbolitzava l’absència. Acompanyant els cantants, músics de la banda de Moncho, com el pianista Antoni-Olaf Sabater.

El bolero es va fer cos i cant intens amb Lolita, molt aplaudida per números com aquest clàssic del repertori de Moncho anomenat ‘No’. “Una cançó que vam cantar junts fa dos anys durant la nit de Nadal a casa meva”, va revelar, mentre va recordar les seves arrels. “Soc molt catalana per part del meu pare”, va remarcar en al·lusió a El Pescadilla. Més boleros amb Tamara (inflamat ‘Como yo te amé’) i sublimació sentimental amb la ‘Nostalgia’ de Dyango i la seva cita a ‘La mare’. Tremenda ovació quan aquest va apuntar que, més que “el rei del bolero”, Moncho va ser “el gitano del bolero”.

‘Rosó’ per rumba

Amistats llargues, companyonatges de sang i amics més recents, com Pau Donés, que va parlar d’un projecte pendent que ja mai serà realitat i que, acompanyat de Kitflus als teclats, li va dedicar ‘El lado oscuro’ i ‘La flaca’. D’allà a la ‘Rosó’ més captivadorament rumbera de la història, en mans de la presentada com a Família Calabuch, amb un nebot, Jaume, Yumitus, al capdavant.

El bolero es va fondre amb l’art jondo en un ‘Te extraño’ amb qui Miguel Poveda va regnar a l’Auditori. “El cel és així de capritxós”, va deixar anar apuntant a la partida de Moncho en vigílies d’“aquest homenatge que esperava tant”. Va completar la participació brodantCaetano Veloso a ‘Fuerza estraña’, amb el piano de Joan Albert Amargós, i donant pas a Serrat, camí, tots dos, d’‘El meu carrer’, que van compartir a pler (com van fer fa pocs anys a l’‘Antología desordenada’) passant de l’intimisme a una tènue brisa rumbera.

‘Toda una vida’

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Serrat va voler parlar-li a Moncho a través de dos fetitxes propis, ‘Cançó de bressol’,evocant la infància i les arrels, i ‘Mediterráneo’, portador de lluminositat vital. Tancant, va arribar l’escena de família amb tots els implicats passant-se el micro en l’última cançó, bolero de boleros, ‘Toda una vida’, del cubà Osvaldo Farrés, l’última estrofa del qual van anar repetint mentre l’Auditori en ple aplaudia la imatge somrient de Moncho apuntant a la pantalla de vídeo.

“No me importa en qué forma / ni cómo, ni dónde, pero junto a ti...” Sense encens funerari, con ànim de celebració de la vida, com va voler destacar Serrat. “Això és una festa. D’homenatge i de gratitud a un artista que si ha sigut bo com a artista, ha sigut molt superior com a persona”.