Gilles Lellouche ('El gran baño'): "És imprescindible reeducar l'home"

A Gilles Lellouche l’havíem vist en multitud de 'thrillers’ i comèdies franceses desprenent moltes dosis de contundència i magnetisme seductor. Però igual com altres companys de generació com Guillaume Canet o Mathieu Amalric, també ha demostrat que és un autor interessant darrere de la càmera, sobretot en aquesta tercera experiència (rere ‘Narco’ i ‘Los infieles’) titulada ‘El gran baño’, en la qual reflexiona sobre la crisi de la masculinitat a través d’un grup d’homes de més de 50, perduts i frustrats, que es troben a si mateixos a través de la natació sincronitzada.

‘El gran baño’ és una comèdia, però té un to molt malenconiós i tracta temes durs com la depressió o la crisi de la mitjana edat.

Més que depressió, prefereixo parlar de malenconia. A tots ens agradaria tenir 15 anys menys i poder assolir tots aquests somnis que es van quedar pel camí. El protagonista que interpreta Mathieu Amalric es troba estancat en aquesta sensació de fracàs vital. Volia fer un retrat de la meva generació, d’homes al voltant de 40 o 50 anys que estan una mica esgarrapats per la vida. Moltes vegades les frustracions les creen les expectatives socials, els mitjans de comunicació. Se suposa que a certa edat has d’haver aconseguit unes metes, però no sempre és així.

¿Per què va voler tractar aquests temes a través d’un esport com la natació sincronitzada?

Cada vegada veig a més gent de la meva edat que està sola. Vivim en països occidentals rics i, no obstant, no som feliços. Crec que hem oblidat el que significa la paraula col·lectivitat. El valor que té viure experiències junts, l’important que és escoltar-nos, des de la benevolència, sense cinisme. Per això volia que la pel·lícula girés entorn d’un sentit col·lectiu. I què millor que l’esport per a això. En un equip, els integrants treballen per assolir un objectiu comú. Tot i que procedeixin d’ambients o classes socials diferents. És com una teràpia i en la natació sincronitzada, tots han de fer el mateix alhora.

¿És necessari que l’home trobi i es reconciliï amb el seu costat femení com apunta la pel·lícula?

"Cerca la dona que hi ha en tu", li diuen a un personatge. Crec que és un exercici imprescindible, es tracta d’una reeducació. Per això a la pel·lícula els personatges femenins són tan forts, els tracten com a criatures, els castiguen i els humilien perquè aprenguin.

Sent vostè actor, ¿volia fer una comèdia coral en la qual tots els intèrprets poguessin lluir-se?

Estic molt orgullós d’aquest repartiment perquè crec que he aconseguit reunir el millor grup d’actors possible. Vaig tenir la sort que Mathieu Amalric acceptés sense llegir el guió i tots els altres el van seguir sense pensar-s’ho. I he pogut donar-li un bon paper a Philippe Katherine perquè demostrés el bo que és, que ja era hora.

Notícies relacionades

'El gran baño': la masculinitat en remull

Blur no té ningú que els canti

¿No va voler fer cap paper a la pel·lícula?

Tenia massa treball, no podia preparar la pel·lícula i entrenar-me. I això de dirigir els actors en banyador... ¡em semblava massa!