Anar al contingut

ENTREVISTA

Morgan: «No seguim cap pla mestre»

El grup madrileny actua a l'Apolo amb el seu segon disc, 'Air', que reafirma la tirada popular del seu rock a l'americana apartat del trànsit de tendències

Jordi Bianciotto

Morgan: «No seguim cap pla mestre»

Carlos Rosillo

El rock amb arrels americanes de Morgan ha anat conquistant sales discretament fins a arribar, aquest dissabte, a un Apolo amb les entrades esgotades des de fa dies (Festival Mil·lenni). Parlem amb la seva cantant i principal compositora, Nina de Juan.

¿Sempre va desitjar formar part d’una banda més que ser una solista?
Si no hagués sigut pels nois del grup probablement jo no hauria començat a cantar. Per a mi no hauria tingut cap sentit. Van ser ells que em van proposar muntar la banda. Ja feia molt temps que es dedicaven a la música: Paco (López) amb Anaheim, Ekain (Elortza) amb Dinero... Sense ells, hauria continuat tocant jo sola el piano a casa, per a mi, com un ‘hobby’.

¿Amb quina música va créixer?
Sobre tot rock americà, així del Sud, com Lynyrd Skynyrd, els Eagles, The Allman Brothers... Aquest rotllo. Sí, això em va marcar, igual que als nois de Morgan, que van créixer escoltant rock, gospel, hard rock... Les nostres influències són bastant de fora.

Molt nord-americanes. Podrien semblar un grup de Califòrnia o Arizona.
Intentem cuidar molt l’idioma, els estils..., amb respecte i afecte. Però el nostre no segueix cap pla mestre, no som de preparar res.

En els seus concerts poden caure versions, com ‘The chain’, de Fleetwood Mac.
Ens agrada muntar alguna cançó que no sigui nostra: reflecteix les nostres influències i és la nostra manera de donar les gràcies als músics que ens han marcat.

Les seves veus de referència, ¿són més del passat que contemporànies?
No, de tot, i tinc infinites: d’Aretha Franklin i Etta James a Florence Welch (Florence + The Machine), Lana del Rei o Christina Aguilera. I masculines també.

¡Christina Aguilera!
Veient-la en qualsevol vídeo en directe et quedes bastant sorprès. Té una potència de veu increïble i un control brutal del directe. Res a veure amb Britney Spears o altres amb qui la comparen.

¿A quin ‘aire’ fa referència el títol del disc?
Quan vam decidir gravar-lo estàvem acabant encara la gira del primer i vam voler plasmar aquella energia, aquell aire que respiràvem, perquè quedés guardat en la gravació. Estàvem en un estat molt dolç i alegre, i d’agraïment.

Dominen els mig temps i els ambients recollits.
Perquè parteixen de la composició al piano, tot i que al local, amb tota la banda, les cançons es transformen i acaben sent molt més intenses.

Ha girat amb Quique González, amb qui va compartir la cançó ‘Charo’. ¿Què va treure de profit, d’aquesta etapa?
Ostres, va ser una experiència brutal, molt enriquidora. Em va obrir els ulls. El que més em va impressionar va ser veure com, després de molts anys de treball, ell conserva la il·lusió de quan comences. Em va donar la pista de què volia per a mi en el futur. El respecte a la música li surt pels porus. No se la pren d’una manera industrial, transmet el que sent sense corrompre-ho.

¿Com explica que fent una música tan aliena a les tendències estigui omplint sales com Apolo?
¡Ni idea! A Barcelona des del primer dia que vam ser ens ha anat superbé. Suposo que hi ha un boca-orella. És culpa del públic. Cada vegada que hi anem veiem cares noves acompanyant les d’abans.

Té 27 anys, ¿potser la seva música és per a un públic una mica més gran que vostè?
Sí, és cert, el que més es veu en els concerts és a partir dels 30 i pocs, però també hi ha públic de 12 a 18. ¡I sempre tenim sis o set nens veient-nos!