Anar al contingut

CONCERT A L'APOLO

Guadalupe Plata: «Alguns costums espanyols transmeten tan mal rotllo com el vudú»

El grup d'Úbeda mostra la seva música fosca i ancestral, que dialoga entre sud dels Estats Units i l'Espanya rural

Jordi Bianciotto

Guadalupe Plata: «Alguns costums espanyols transmeten tan mal rotllo com el vudú»

Carlos Jimena

Ni tornades somrients ni proclames per un món millor: Guadalupe Plata desitja transmetre més aviat “una mica de mal rotllo” amb les seves cançons denses, d’ambient enrarit i amb rastre de vudú. Música que aquest trio d’Úbeda (Jaén) continua associant al gènere que regeix les seves vides, el blues. “Allà hi ha la base de tot per a nosaltres”, assegura el seu bateria, Carlos Jimena, en vigílies de l’actuació del grup, aquest divendres, a La 2 d’Apolo.

Guadalupe Plata ha anat captant a poc a poc la intriga del públic i dels mitjans, però fan això des de fa més de deu anys: el 2008 el trio va publicar el seu primer epé, que seguirien quatre discos llargs. Cap d’aquests porta títol, perquè les portades “queden molt boniques per posar-los lletres a sobre”. El nucli originari el van constituir Jimena i el guitarrista i cantant Pedro de Dios Barceló (“vam començar com a duo, ens dèiem The Rocky Horror Boogie Show”), parella a la qual es va unir Paco Luis Martos, a càrrec d’un peculiar baix autoconstruït a partir d’un gibrell. “Buscàvem alguna cosa que no fos un baix a l’ús, i ell va agafar una galleda de zinc amb un pal i una corda d’arrencar la motoserra; bastant dura”; precisa Carlos Jimena.

Assaltat i linxat

El seu propòsit és demostrar que “no fa falta tocar instruments caríssims per fer música”, més si el seu punt de partida inspirador és el blues del delta, al qual han afegit capes d’influències que miren cap al rock, el folklore i la psicodèlia. ‘Corralera del veneno’, per exemple, desenvolupa una mena de trànsit flamenc, mentre que ‘Lo mataron’ parteix d’“una cueca xilena” i la seva lletra es basa en una cançó, ‘El afuerino’, del cantautor Roberto Parra (que va ser germà de Violeta). “És la història d’un home al que assalten, apallissen i maten a cop de matxet”, resumeix simpàticament el bateria de Guadalupe Plata.

Però el nou treball té un referent més concret: l’àlbum ‘Gris-gris’, el primer del cantant i pianista Dr. John, de 1968. “Un disc que et fica en la música negra més cerimonial, amb un ambient fantasmagòric, molt tambor i molta Àfrica”, explica Carlos Jimena. Un imaginari que el grup, que per descomptat es confessa fan de Screamin’ Jay Hawkins, enllaça amb el de l’Espanya rural, reflectit, diu, en la sèrie documental ‘Raíces’, de Televisió Espanyola. “Allà sortien pobles amb els seus costums”, recorda el músic. “I algunes et transmetien tan mal rotllo com una cerimònia vudú”.   

De tot això surten cançons abracadabrants, on la veu humana sona selvàtica, com colant-se entre els matolls instrumentals. Els seus textos “no són poesia desenvolupada”, concedeix Jimena, tot i que “un esgarip o una paraula solta conforma el nostre univers”. La simplicitat lírica els ha ajudat a introduir-se en escenes europees, amb fins i tot una gira feta al Regne Unit. “Al final, el blues o el rock són gèneres universals”. I al cap i a la fi, malgrat les interferències sonores que assumeixen gustosament, la seva música continua ancorada en un port irrenunciable. “Tot parteix del blues, d’un blues molt profund”.