Benedict Cumberbatch, ideòleg del 'brexit' en el film ja estrenat a HBO

Potser el moviment cultural ‘antibrexit’ no es va fer sentir tan alt i tan sovint com el que va intentar evitar el salt de Trump a la Casa Blanca. Però, d’existir, va existir. Icones del món de l’art es van sumar a la campanya Britain Stronger in Europe (BSiE). Hi va haver cançons protesta de grups sense pèls a la llengua, com ara Idles, Goat Girl o Shame. Les grans figures de la faràndula s’hi van pronunciar generalment en contra, tot i que hi va haver 'leavers' tan il·lustres com John Cleese de Monty Python i Sir Michael Caine.

Entre els 'remainers' més apassionats hi havia Benedict Cumberbatch, que va liderar amb Sir Patrick Stewart la crida de 280 artistes contra la sortida del Regne Unit de la UE. Ara protagonitza ‘Brexit: La guerra incivil’, un telefilm que la cadena britànica Channel 4 va estrenar dilluns i que es podrà veure a HBO en altres països, incloent (des de ja) el nostre. 

La pel·lícula de Toby Haynes (a qui devem 'USS Callister', un dels millors episodis de 'Black mirror') s’introdueix en les maquinacions dels estrategs polítics Matthew Elliott i Dominic Cummings, algunes de poc conegudes, com a cervells de la campanya Vote Leave, aquella que va aconseguir (juntament amb la més feixista de l’antic líder de l’UKIP Nigel Farage) convèncer un 51,9% de votants per llençar el somni europeu a la paperera.

Megalòman amb carisma

Basant-se, avisa una introducció, en "fets reals i en entrevistes amb persones clau que en van formar part", la pel·lícula explica les dubtoses estratègies de Vote Leave a través, sobretot, del punt de vista de Cummings, que no queda clar si és geni polític o perillós il·luminat: ¿les dues coses? Com que l’encarna Cumberbatch, a l’espectador li semblarà sobretot el primer, pura intel·ligència. Cada vegada que el personatge trenca la quarta paret per parlar-nos, només es pot escoltar i creure. 

El guió de l’expert en drames polítics James Graham parla d’un líder inspirat per Napoleó, Otto von Bismarck i Alexandre el Gran, "¡els principals agitadors europeus!", però que, lluny de quedar-se en el llibre de text, sortia al carrer per prendre notes dels desitjos i, sobretot, de les fòbies dels ciutadans. Per guanyar-se els indecisos, va recórrer a l’eina principal de la nova política: el caos digital. 

Les primeres reaccions

En la millor escena de la pel·lícula, Craig Oliver (director de comunicacions de David Cameron) acusa Cummings d’alimentar "una cultura tòxica en la qual ningú tornarà a creure o confiar en res". La conversa té lloc en un pub il·luminat de manera tènue, el trist dia de l’apunyalament amb tiroteig que va acabar amb la vida de la diputada Jo Cox. És una escena fosca en tots els sentits. Però en els seus primers trams 'Brexit' tempteja els terrenys de la sàtira i ho fa sense la brillantor d’un Armando Iannucci ('La muerte de Stalin'). Farage, el donant de l’UKIP Arron Banks o Boris Johnson són aquí caricatures d’una caricatura. I tots sabem el que passa en política quan no es pren seriosament els bufons.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

La superficialitat a l’hora d’abordar determinats personatges i qüestions ha incomodat la crítica de 'The Guardian' Lucy Mangan, per a la qual 'Brexit: La guerra incivil’ "toca totes les qüestions principals sense aprofundir en cap". Però Hugh Montgomery, de 'The Independent', la celebra perquè ofereix "alguna classe de perspectiva manejable sobre una nació rabiosa governada per xarlatans i manipulada per algoritmes".

Aquest (rar) exemple de cine urgentment polític va rebre crítiques fins i tot abans de la seva estrena: ¿massa aviat per a una pel·lícula del brexit’? No, segons el seu guionista: “Rebutjo completament aquesta idea”, va dir Graham a 'The independent'. "Durant milers d’anys, ha sigut el treball dels dramaturgs inserir-se a si mateixos en l’epicentre de moments nacionals difícils i ajudar la gent a interrogar-se sobre aquests".