Diumenge de gòspel al costat del Besòs

La parròquia de Santa Juliana i Santa Semproniana està situada el número u de la via Trajana de Sant Adrià del Besòs. Allà hi van els feligresos cristians dels voltants cada diumenge. Travessant el carrer Guipúscoa i baixant unes escales metàl·liques rovellades pel desgast i la brutícia, continua la via Trajana. Hi ha tallers, naus industrials, vells edificis d’oficines i voreres sense asfaltar on es formen bassals. Posant-hi una mica d’imaginació, un pot sentir-se transportat al Bronx dels anys 70. Més encara, quan a la llunyania apareix una família negra molt ben vestida. Són migrants nigerians que també van a missa. A la seva.

Fa gairebé vint anys que la Kingdom Harvest Church es va instal·lar a la segona planta de l’edifici d’oficines i tallers que hi ha al número 11 de la via Trajana. Ni tan sols és l’únic temple de la finca. A la cinquena planta hi ha una altra església que acull migrants llatinoamericans. L’immens local de la comunitat nigeriana té sala de jocs, despatx per al pastor, lavabo, cuina i, al fons, un immens saló per a les cerimònies, que avui està decorat amb avets, garlandes i detalls lluminosos nadalencs. De tot això se n’ha encarregat la Dora, que està acabant de fregar el terra mentre arriben els seus compatriotes.

Avui la missa començarà més tard del previst. El seu marit, Joe Psalmist, és el teclista de la banda que toca durant l’ofici i acaba d’acabar una altra missa que tenia a l’Hospitalet. Cada diumenge fa doblet. A més, dirigeix dues formacions de gòspel i és el cantant del grup Alma Afrobeat Ensemble. Aquest matí el Joe compleix la missió que es va autoimposar fa 14 anys quan va arribar a Espanya: actuar cada diumenge per a la seva modesta comunitat. Fa un mes el Joe va estar a Lagos actuant a l’aire lliure amb el seu projecte de gòspel per a 300.000 persones.

Per fi arriba el Joe

Per fi arriba el Joe amb el seu teclat a sobre. La bateria ja està instal·lada. Fa una estona que els nens juguen amb els globus. El blanc i el vermell nadalencs dominen la decoració. La Dora també vesteix de blanc i vermell. Les dones llueixen vestits espaterrants, talons i, en algun cas, pestanyes postisses. Els homes vesteixen jaquetes sòbries, sabates de punta i, en algun cas, ulleres de sol. Moltes nenes i nens semblen rèpliques minúscules del Pare Noel. Gairebé tots porten la seva gorra vermella. Algun nadó porta la diadema de Po, el ‘teletubbie’ vermell. Estan tots maquíssims. Un home encén les quatre estufes del saló. Festus Davidson, el pastor, s’acosta a l’altar, on un rètol lluminós ens desitja ‘Feliç Nadal’, i llança el primer missatge nadalenc. Vuit fidels ocupen els seus llocs al cor.

El pastor oferirà la missa en anglès. Predicar en ioruba incomodaria els igbo i viceversa.  El públic està separat en dos grups: a l’esquerra, davant l’altar, els adults. A la dreta, davant els músics, els menors. Als cinc minuts comença a sonar la música. També en anglès. La Dora és la primera en cantar. Té un raig de veu imponent. També ajuda aquest equip que ja voldrien molts bars i casals: dos monitors Pervey rere l’altar i cinc més de marca HQ Power distribuïts pel saló. És un volum realment brutal per a un repertori de càntics gòspel i nadales. Això sembla un concert, però a diferència d’un concert, aquí ningú aplaudeix al final de cada cançó. Silenci sepulcral fins que el pastor digui: “¡Praise the Lord!”. Només llavors els presents respondran: “¡Hallelujah!”.

El petit tamboriner

Assegut a la bateria està Santos Eneh. Té deu anys i maneja les baquetes formidablement. El petit tamboriner rep una ordre del Joe: canvi de compàs. De sobte, el cançoner secular adopta un caràcter marcadament nigerià gràcies als ritmes woro que imprimeix el petit Santos sense parpellejar. El tòpic dirà que porta el ritme a la sang; potser el porta en la seva cultura. El públic ja no només canta: ara també balla. Tant el costat adult com l’infantil. La missa s’ha transformat en una festa. L’entusiasme és irresistible. El pastor clama: “¿Sou feliços aquest diumenge?”. I els fidels responen: “¡Yeah!”.

L’assistent de la parròquia, que, per cert, és l’únic que vesteix coloristes robes africanes, reparteix la lletra d’‘A king is born’ fotocopiada en folis de l’Entitat Metropolitana de l’Aigua. És una cançó de Ron Konely, pastor de Kansas amb una àmplia i popular discografia cristiana. El que està ocorrent aquí sí que és un miracle. Un centenar de migrants nigerians està celebrant una missa en un local a escassos metres del Museu d’Història de la Inmigració i de la parada de metro de la Pau. I estan interpreten clàssics del gòspel nord-americà sobre els ritmes woro. Hi ha gent que viatja milers de quilòmetres per veure una missa gòspel al barri de Harlem.

Captivar, cohesionar, alliberar

El pastor s’ha mantingut durant més d’una hora en un discret segon pla. La música ha sigut la protagonista, l’encarregada d’amenitzar aquesta trobada de la comunitat nigeriana, l’única capaç de retenir l’atenció dels menors, que no han deixat de cantar i ballar, i el vehicle a través del qual s’han anat inoculant els missatges religiosos. Perquè tot i que això sembli una festa, seguim a missa. Un context, el religiós, en què des de fa segles la música ha jugat un paper central: per atraure, captivar, intimidar, evocar, sotmetre, cohesionar o alliberar, segons sigui el cas. La música continua jugant un poder crucial a la casa del Senyor. I el món dels concerts ha heretat i perpetuat infinitat de trucs de la litúrgia eclesiàstica.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

El sermó només començarà quan el públic estigui totalment entregat. A la pantalla que hi ha sobre l’altar es projecten versicles que complementen les paraules del pastor: Mateu 1.23, Isaïes 7.14... “Teniu dret a ser feliços”, exclama Festus Davidson. I la parròquia ho agraeix. Un home, ulls tancats, alça els braços. Un altre amb els punys també tancats mira al cel. Tres files enrere, una dona canta amb la mirada perduda i una diadema de teletubbie al cap. Diversos feligresos estan visiblement transportats per les paraules del pastor. Els més petits tenen ja ganes de sortir d’aquí i comencen a fer entremaliadures. Quan per fi arriba el moment de donar almoina, senyal inequívoc que la missa acaba ja, els adults primer i els menors després, sortiran ballant en fila al so de la música pel passadís central.

¡Patata!

Han passat dues hores des que va començar la missa. Alguns en porten més de tres a la Kingdom Harvest Church. I més que els queda, perquè avui, a més de l’ofici religiós, compartiran el menjar. Hi ha bunyols, pastes, llaminadures i llaunes d’un refresc de malta anomenat Hyper Malt. Després arribarà l’arròs amb pollastre. ¡I els regals! Cal immortalitzar aquesta trobada amb una foto de família. I llavors, mirant tots a càmera, grans i petits, exclamen: ¡patata!