'Un asunto de familia': la llar, o el que sigui

Considerant qui la firma, sobre el paper ‘Un asunto de familia’ no és res especialment nou; al cap i a la fi, el cine que ha fet famósHirokazu Kore-eda es dedica a mesurar les forces que donen forma a les famílies, ja siguin biològiques o substitutes o merament simbòliques. El que sí que és la pel·lícula és una destil·lació de les millors qualitats del director: amb ella reitera la seva capacitat per narrar a través de detalls gairebé imperceptibles, i aconsegueix una irresistible emotivitat sense caure en el sentimentalisme que de vegades resta eficàcia a les seves històries.

A mesura que retrata una prole de Tòquio que intenta alleujar les seves penúries econòmiques cometent petits robatoris, Kore-eda fa que els detalls sobre els seus membres emergeixin gradualment i rebatin així tot el que havíem donat per fet sobre les connexions entre ells. I deixa clares diverses coses: que per a aquestes persones fetes malbé la vida en comú és un escut contra un sistema socioeconòmic que els ha condemnat a la marginalitat; que ni els llaços sanguinis ni l’estabilitat econòmica garanteixen una llar feliç i funcional, i que fins als éssers humans més fallits poden ser bons pares o fills. I en el procés, fins i tot quan inevitablement s’endinsa en territoris foscos, ‘Un asunto de familia’ resulta aclaparadora per la fondària de la seva compassió i per l’humanisme que cada un dels seus plans malgasta.