Serrat, en el seu desbordant 'Mediterráneo'

El temps, lluny de destenyir els vius colors de ‘Mediterráneo’, els ha fet encara més intensos, i la seva lluminositat humanista es fon amb sensibilitats que estan avui a flor de pell, com l’ecologia i la revisió de la dona en la cultura popular. Parlem, al cap i a la fi, de cançons, boniques i aventureres, les queSerrat va desplegar aquest dimarts a l’Auditori del Fòrum, en la primera de les tres nits barcelonines de la gira‘Mediterráneo da capo’.

Sessió amb la qual“tornar al principi, començar de nou”, va anunciar Serrat al final del mascaró de proa del concert, aquest ‘Mediterráneo’ sensualment devastador, la cançó que va escriure “el 1971 en un petit hotel de Calella de Palafrugell”. El 47è no és un aniversari rodó, però, ¿i què? “Tal com estan les coses, prefereixo pecar de prudent i celebrar-ho tot per endavant”, va ironitzar. I va llançar un consell. “No deixeu per demà el que pugueu fer avui, isi teniu una cosa per celebrar, no espereu que el calendari us doni permís”.

La vida itinerant

Més notes que ens sonaven molt familiars, les de‘Qué va a ser de ti’, van agafar el relleu aliades amb el relat de la noia que trenca amb la seva família, i d’allà a‘Vagabundear’, reflex d’un temps en què Serrat es deixava temptar per la vida itinerant i no se sentia estranger allà on hi hagués “foc i vi”. Els vendavals orquestrals de l’àlbum, suplerts pel doblet de piano i teclats deRicard Miralles i Kitflus, acompanyats de les sanefes de la viola d’Uixi Amargósi els pessics del guitarrista elèctricDavid Palau.

Un Serrat amb la veu a la superfície, imprimint els seus accents de caràcter i els seus ‘vibratos’, evocant la infància a ‘Barquito de papel’,retratant amb pietat el ‘Pueblo blanco’i acompanyant el vals de ‘Tío Alberto’ amb exitosos passos de ball. Cançó, aquesta, inspirada en Albert Puig Palau, “industrial i mecenes generós”, vinculat a la ‘gauche divine’, en la qual va oferir un homenatgeal tamboret originari de la sala Bocaccio.

Serrat, romàntic, copiant cànons i rols a‘La mujer que yo quiero’, cantant a l’amor perdut a‘Lucía’i posant-se quixotesc a ‘Vencidos’. Resumint-ho tot, o gairebé, els tot just dos minuts embadalits d’‘Aquellas pequeñas cosas’. I Serrat bromista, recollint el ram de flors d’una admiradora i preguntant-se: “¿Això és bo per a la digestió? ¿Per a la pròstata?”. 

De Foix a Miguel Hernández

Notícies relacionades

Serrat, de l’A d’acràcia a la Z de Zanfonía

Serrat: "Vivim un temps en què el consens no val: només la victòria"

Consumat el recorregut a ‘Mediterráneo’, en la seva línia es van obrir pas composicions amb què el llegendari àlbum podia dialogar: de ‘La lluna’ a ‘Cançó de matinada’, anant aquí a les arrels de traç poètic més pur. La malenconia de ‘Temps era temps’ i la reflexió existencial d’‘És quan dormo que hi veig clar’, sobre el text de Foix. A‘Plany al mar’ va al·ludir al drama dels refugiats, que converteixen el Mediterrani en “un sarcòfag”, i a ‘Menos tu vientre’ (Miguel Hernández) va dir que “nadie muere de mal de amor”, però sí que“muchas mujeres mueren de amores malvados”. 

Com a bis, Serrat, assegut i acariciant la guitarra, va alçarel seu cant en defensa del medi natural a ‘Pare’, preguntant-se amb to sever, una vegada més, “què li han fet al riu / que ja no canta”. Més lleugera, ‘Barcelona i jo’va sonar com el reconfortant retrobament amb la seva ciutat després de tants mesos de gira. Hi va haver temps, ovacions i ganes encara per estirar la nit amb‘Seria fantàstic’, ‘Me’n vaig a peu’, ‘Cançó de bressol’i fins uns devastadors‘Cantares’, en honor a Machado. Últimes propines amb què tornar al principi, a un Serrat ‘da capo’ que són en l’origen de tots els mars.