CINE FET A COLÒMBIA

El narcotràfic colombià més enllà de 'Narcos'

'Pájaros de verano', la pel·lícula més destacada del festival Diàspora, continua la tendència en voga al país sud-americà de mostrar el fenomen del narcotràfic en tota la seva complexitat.

fcasals46245254 icult  pelicula p jaros de verano181213125249

fcasals46245254 icult pelicula p jaros de verano181213125249

6
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Hi ha unes quantes escenes a 'Sumas y restas’, la pel·lícula de Víctor Gaviria sobre els orígens del narcotràfic a Colòmbia, que tenen el sabor del que és memorable, probablement perquè retraten amb un realisme sense concessions la situació de Medellín als anys 80. La sòrdida festa a casa del narco Gerardo, per exemple, que acaba amb una sagnant prova de velocitat aquàtica entre prostitutes, en una piscina assetjada per la cocaïna, l’aiguardent i el ‘vallenato’. O la visita al laboratori a les muntanyes d’Antioquia, o la seqüència dramàtica en què maten el germà del mafiós, o la revenja d’aquest enviant un esquadró de sicaris a assassinar els culpables. Ha passat gairebé mig segle des que Colòmbia va començar a despuntar com a protagonista del tràfic mundial d’estupefaents i el cine colombià inevitablement ha acabat per reflectir aquesta realitat, i ha consolidat una tendència que té en la pel·lícula de Gaviria un dels seus cims més alts. Al seu costat, 'Narcos' és cine de crispetes.

'Sumas y restas’, de Víctor Gaviria, és un dels cims del cine fet a Colòmbia sobre el narcotràfic

Una dels fruits recents d’aquesta tendència és 'Pájaros de verano', la pel·lícula de Ciro Guerra i Cristina Gallego que va obrir l’última Quinzena de Realitzadors de Cannes, probablement el principal reclam del festival de cine colombià –Diàspora– que té lloc aquest cap de setmana a Barcelona. Si a 'Sumas y restas’ Gaviria recorria a la figura d’un narcotraficant de segona fila per descriure els mecanismes de penetració del narco en la societat colombiana en general i antioquena en particular, Guerra i Gallego dirigeixen la càmera a un altre aspecte de la mateixa realitat: la coneguda popularment com a bonança marimbera, o el que és el mateix, la inusitada tempesta de dòlars que va inundar el Carib colombià en els 70 per l’exportació massiva de marihuana. La pel·lícula –aquest divendres a les 20.00 hores als cines Girona– retrata els canvis que la bonança infligeix als membres d’una comunitat indígena de la Guajira, la idíl·lica península desèrtica del nord-est del país, a tocar de Veneçuela.

Més tragèdia, menys glamur

"Volíem parlar de la transformació d’una societat per culpa del tràfic de drogues i ens va semblar que la Guajira i la comunitat wayú eren l’escenari ideal –explica Gallego. En aquella època allà s’hi van produirunes guerres i uns duels familiars molt intensos. A més, la manera com aquesta cultura entén temes com la negociació i l’honor ens encaixava perfectament per fer una pel·lícula de gàngsters". Gallego no oculta que un altre objectiu del film era –en aquests temps en què l’imaginari del narco sembla monopolitzat per la versió de Hollywood de Netflix– proposar un relat alternatiu, "no centrat només en l’ascens dels narcos sinó també en la seva caiguda, per exemple", orientat a retratar no només el glamur sinó també la tragèdia, a humanitzar els personatges en comptes de convertir els assassins en herois.

'Pájaros de verano' va néixer en part de la necessitat de contrarestar el relat de 'Narcos'

"’Narcos’ té una apreciació molt baixa quí –diu Gallego– perquè proposa un retrat del narcotràfic com una cosa molt exòtica, i perquè converteix un personatge nefast com Pablo Escobar en una mena de Robin Hood colombià. A ell i a d’altres. Aquí a Colòmbia, on hi ha ferides que encara estan obertes, això resulta molt xocant, de manera que un dels motors de la pel·lícula va ser aquest, no deixar que aquest relat es fes només des de l’estranger". Hi coincideix Sandra Campos, la directora del Diàspora: "D’una banda, està bé que es faci cine sobre aquest tema, per no oblidar el que va passar i així evitem que es repeteixi, però es podria tractar tenint en compte tot el dolor humà que va deixar aquella etapa al país".

El diable i el laberint

El cert és que el cine colombià ja havia començat a proposar el seu propi relat del narcotràfic molt abans que Netflix assaltés l’imaginari col·lectiu. En la llista hi ha pel·lícules de tall estrictament comercial com 'Rosario Tijeras’, d’Emilio Maillé, basada en el llibre homònim de Jorge Franco, que retrata la vida d’una assassina a les ordres dels capos del narcotràfic de Medellín, i treballs menys coneguts pel públic general com els curtmetratges 'El laberinto’, de Laura Huertas Millán, i 'El proyecto del Diablo', d’Óscar Campo Hurtado, que el crític de cine colombià Pedro Adrián Zuluaga recomana alhora que en lamenta l’escassa difusió. "Es tracta d’un tipus de cine on aquests temes i personatges són tractats amb esperit crític, tot i que lamentablement és un cine menys conegut perquè es manifesta en formats menys espectaculars", afirma. Que cap cinematografia de cap país és uniforme és una evidència i que cap realitzador veu el mateix tema amb els mateixos ulls també: el cine colombià sobre el narco és divers, com tots.

A Gaviria el van intimidar perquè no fes una pel·lícula sobre Escobar

El ‘de passada’ és un concepte recurrent en aquest cine: pel·lícules que toquen el tema de passada. Dit d’una altra manera, el narco com 'Mcguffin', eloqüent de la seva penetració en la societat colombiana. A començaments del 2003, un grup de soldats van trobar a la selva un tresor: milions de dòlars de la guerrilla enterrats en barrils, producte, es va donar per fet, de les dues activitats amb què els insurgents es finançaven: el segrest i el narcotràfic. Van decidir repartir-s’ho, però no van ser intel·ligents com manava la situació i gairebé immediatament van començar a viure una insòlita vida de rics. Van ser descoberts, investigats i, a posteriori, jutjats. El cas va inspirar la pel·lícula –narrada en to de comèdia– 'Soñar no cuesta nada’, de Rodrigo Triana, que va ser estrenada tres anys després i va tenir un considerable èxit de públic. No és una pel·lícula sobre el narco, però és una pel·lícula on planeja el narco: la descomposició que va introduir en la societat els diners de la droga.

Un emissari dels Pepes

Notícies relacionades

Ni tan sols a l’auge de les sèries ha sigut aliè l’audiovisual colombià sobre el narco, que ha produït i exportat sèries com 'El cartel de los sapos’ i, en especial, 'El patrón del mal’, versió criolla del 'Narcos’ de Netflix. Del relat que la plataforma digital conclou en 10 capítols 'El patrón del mal’ fa un profús i detallat relat de 75, la vida d’Escobar de principi a fi, amb tots o almenys molts dels matisos que exigeix un tema delicat. "Aquesta sèrie mostra un interès pel món dels lloctinents del narco que em sembla molt interessant –diu Gaviria, el director de ‘Sumas y restas’. Prova de veure quin és aquest malestard’un poble humiliat i pobre i sense possibilitats de res que van encarnar els delinqüents de Medellín que es van posar al servei d’Escobar. Això de fer el que fos necessari per enfrontar-se l’Estat és una cosa que tenien en comú tots aquests personatges que van ascendir socialment de la mà del narcotràfic, i és un tema sobre el qual cal aprofundir".

La sèrie 'El patrón del mal’ explica en 75 episodis el que 'Narcos’ explica en 10

El mateix procés de creació d’aquestes obres té de tant en tant els atributs d’un relat de cine. Explica Gaviria que en les albors de ‘Sumas y restas’, quan ja sabia què volia explicar però no com ho faria, va rebre una misteriosa trucada d’algú que el citava en un restaurant als afores de Medellín. Hi va acudir. "Va arribar una persona en camioneta que ni tan sols va baixar del cotxe, i des de la finestreta em va dir que no podíem fer una pel·lícula sobre Pablo Escobar, que ni se’ns acudís fer una pel·lícula sobre Pablo Escobar, que ells no ho permetrien perquè estaven decidits a esborrar aquest nom de Medellín". Gaviria va suposar que el seu interlocutor era emissari dels Pepes, l’ombrívola aliança de narcotraficants i paramilitars (Pepes, Perseguidos Por Pablo Escobar) el paper dels quals va ser capital en la caiguda del famós narco . "Per això vam decidir fer la història d’un 'traqueto' (narco) intermedi. I això ens va permetre entendre que Pablo Escobar era una conseqüència, no una causa".

Temes:

Colòmbia Cine