Icíar Bollaín: "Si tens un do, has d'utilitzar-lo i afrontar els sacrificis que comporta"

El seu vuitè llargmetratge ofereix el mateix tipus de barreja entre l’àmbit personal i el social que ja va convertir en èxit algunes de les seves pel·lícules prèvies, com 'Flores de otro mundo’ (1999), 'Te doy mis ojos’ (2003) i 'El olivo' (2016). En concret, 'Yuli' recrea la vida i l’art de Carlos Acosta, que va passar de robar mangos en un barri marginal de l’Havana a convertir-se en una llegenda mundial de la dansa. I, mentre ho fa, funciona a tall de repàs de la història de la Cuba de les últimes dècades.

¿Què la va atreure de la història de Carlos Acosta?

Diverses coses. En primer lloc, em va interessar el fet que parla d’un xaval humil de l’Havana que arriba a la fama malgrat que inicialment ni tan sols vol ser ballarí; és l’anti Billy Elliot, tot i que amb el temps, és cert, el ball deixa de ser la seva presó per ser el seu refugi. En segon lloc, em va impressionar que a Carlos li feia molt mal estar lluny de Cuba en una època en què la majoria de cubans anhelaven precisament fugir del país; de vegades el disgustava tant estar-ne lluny que gairebé ni era capaç de ballar. I, finalment, crec que la seva trajectòria il·lustra a la perfecció la responsabilitat que el talent comporta. ¿Té un artista dret a fer cas omís del seu art? Jo no n’estic segura. Si tens un do, tens el deure d’utilitzar-lo i afrontar tots els sacrificis que comporta.

En aquest sentit, ¿s’identifica amb el periple d’Acosta? Al cap i a la fi, vostè també va començar a actuar de petita. 

No m’atreveixo a comparar-me amb ell. En tot cas, comparteixo la seva passió per comunicar emocions a través de la interpretació, i les seves ganes d’arriscar, i de mostrar el teu treball al públic sense estar mai segur de si realment té algun valor. Per a mi cada pel·lícula és un salt mortal sense xarxa; i 'Yuli', per la seva peculiar estructura narrativa, ho és especialment.

La pel·lícula, en efecte, és una barreja de 'biopic' i espectacle de dansa. ¿Com va dissenyar les seqüències de ball?

M’importava que tinguessin presència i sentit dramàtic. Volia allunyar-me de totes aquestes pel·lícules sobre ballet en què amb prou feines es balla, com 'Billy Elliot' i 'Cisne negro'. Una vegada decidit això, el desafiament va ser fer la dansa atractiva per a l’espectador. Capturar-la utilitzant plans curts implicava perdre la sensació de moviment, mentre que abusar de plans generals faria que l’espectador se sentís com davant d’una representació teatral o una emissió televisiva. 

¿Fins a quin punt ha utilitzat la història d’Acosta com a vehicle a través del qual parlar de la de Cuba?

Carlos i la seva família, com tants altres cubans, van ser víctimes de les penúries econòmiques durant el període especial, i testimonis de la crisi dels balsers i l’èxode de molts a Miami. Al retratar-lo a ell és inevitable retratar el seu país. En qualsevol cas, he volgut parlar de l’escena cultural de Cuba, que és veritablement impressionant però no gaire coneguda. La seva escena musical sí que és famosa, però el seu panorama cultural també és ple de pintors, i inclou un planter de cineastes increïble com l’escola de San Antonio de los Baños; i amb molt pocs mitjans s’ha aconseguit formar ballarins increïbles, molts dels quals integren algunes de les grans companyies del món.

¿Quin futur creu vostè que l’espera a l’illa?

Hauran de treballar molt perquè certes coses comencin a funcionar, perquè hi continua havent gent que pateix enormes penúries i que no té accés fins i tot a productes de primera necessitat. D’altra banda, em fascina l’esperit comunitari dels seus habitants. A diferència de països veïns, on hi ha una violència endèmica i la vida no val res, a Cuba la gent té un sentit de la solidaritat admirable.

¿La molesta que se la consideri una directora de cine social?

Quan sent l’expressió "cine social", l’espectador s’imagina unes pel·lícules avorridíssimes i depriments, així que prefereixo no utilitzar-la. Em resisteixo que pengin a les meves pel·lícules etiquetes reductives com ara "cine de dones" o "cine polític". Al cap i a la fi, tot el cine és social i polític. Els 'blockbusters' de Hollywood, per exemple, no són mer entreteniment; la majoria promocionen valors com el materialisme i el patrioterisme.

Han passat 15 anys des que vostè es va consagrar gràcies a ‘Te doy mis ojos’ (2003). ¿S’imaginava llavors que avui el maltractament masclista continuaria sent una xacra de tal magnitud?

Recordo que al veure la pel·lícula molta gent se sorprenia que a Espanya tinguéssim un problema de maltractament. Sento que, en aquest sentit, va servir per donar llum al problema, però les xifres demostren que la visibilitat no ha servit per a gran cosa. I crec que les xarxes socials no han fet més que dificultar els mecanismes de control. Sobre el paper sembla clar que s’ha aconseguit una conscienciació sobre la gravetat de l’assumpte, fins i tot entre els homes, però fa falta un canvi cultural més dràstic. En tots els àmbits socials i laborals, la dona continua exercint un paper secundari.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

¿Quines dificultats vostè va haver d’afrontar per ser dona?

Jo vaig tenir sort, perquè vaig començar de molt petita i, quan em vaig posar a dirigir, en la professió em coneixia tothom. Però sempre m’he sentit una mica sola en aquesta indústria; hi ha molt poques dones escrivint, produint o dirigint pel·lícules. I el pitjor, com dic, és que el cine no és una excepció. És urgent que les dones comencin a ocupar les posicions socials des d’on es decideix què fer i com fer-ho.