Anar al contingut

UN ESCRIPTOR REVOLUCIONARI

La resurrecció del Crist de Kazantzakis

La crisi dels refugiats certifica la vigència de l'autor de 'Zorba el griego', que reviu en noves traduccions en castellà i català de 'El Crist de nou crucificat'

Anna Abella

La resurrecció del Crist de Kazantzakis

En ‘Crist de nou crucificat’, publicada el 1948 i ambientada el 1922, Nikos Kazantzakis (1883–1957) explica com en un poble perdut per l’Anatòlia, Likovrissi, quan els seus habitants preparaven una representació dramatitzada de la Passió per Setmana Santa, arribava un grup de refugiats fugint de la seva ciutat, que havia sigut arrasada per l’Exèrcit otomà. Els vilatans els van oferir ajuda mentre el papa de l’Església i el Consell d’Ancians els la van negar. “La novel·la té una vigència atroç. És trist pensar que després de tants anys els problemes continuen sent els mateixos. No només amb els refugiats a Europa sinó també amb els immigrants de Llatinoamèrica. I també les reaccions de la gent avui són les mateixes que explica Kazantzakis: el poble pla i humil ajuda, es treu el menjar de la boca per compartir-lo amb els migrants, i les autoritats i representants de Déu, que se suposa que han de tenir un sentiment més cristià, els tanquen les portes i posen murs”, lamenta Selma Ancira, Premio Nacional de Traducción 2011 i autora de la primera versió al castellà directament de l’original grec (ja havia fet el mateix amb ‘Zorba el Griego’, una altra obra mestra de Kazantzakis), que acaba de publicar Acantilado. 

Aquesta nova traducció coincideix amb la revisió, realitzada a Club Editor per Pau Sabaté, de la catalana que va fer l’editor i escriptor Joan Sales el 1959, i que segons la seva editora, Maria Bohigas, “va ajudar a reconstruir la literatura catalana sota el franquisme, i va marcar tota una generació”. Tot i que Sales no va fer la seva versió de l’original, sinó a partir de l’anglesa, la italiana, la francesa i la castellana, en l’època es va vendre la important quantitat de 20.000 exemplars i es va reeditar nou vegades.  

Matances viscudes de petit

Fotograma d’‘El que debe morir’, versió de cine d’ ‘El Crist de nou crucificat’.  / ARXIU

“Kazantzakis mai va deixar d’explorar la relació entre dominadors i dominats. I la lluita per la llibertat, inseparable per a ell de la set de justícia, recorre tota la seva obra”, assenyala Sabaté, traductor per primera vegada al català d’una altra novel·la imprescindible del grec, ‘L’última temptació de Crist’ (Adesiara, 2017).

Els orígens d’aquestes ànsies de justícia –que compartia amb Sales, recorda Bohigas– apunten a la infància de l’escriptor a la Creta dominada encara pels turcs. De petit, explicava en la seva autobiografia, va veure tancat a casa seva, el seu veí turc, pare d’una nena amb qui ell solia jugar, participar en una matança de cristians i com després netejaven a la font de la plaça els ganivets tacats de sang d’altres veïns.  “Aquelles matances el van marcar –apunta Ancira. La crueltat de l’ésser humà i la tristesa per veure l’home perdre la bondat està en totes les seves novel·les. A ‘Zorba el giego’, el protagonista diu: ‘Abans em fixava en si aquest era grec o turc, ara només em fixo en si és bona persona o no". 

Ajuda a grecs desplaçats

Destaca Bohigas que “va ser un autor carnal, vitalista, políticament inquiet en una Grècia ja llavors i com avui, plena de refugiats, i sotmesa a una gran inestabilitat. Era un pensador i un intel·lectual del Mediterrani”. Kazantzakis coneixia de prop el drama dels refugiats, ja que el 1919 va ajudar a repatriar 150.000 grecs desplaçats i atrapats al Caucas durant la Revolució russa, que havien fugit abans del genocidi otomà. A més de la seva dimensió humana i social, “se sentia a prop de la revolució i de les guerres. Les seves obres són un cant a la vanitat de la revolució i la guerra. Són marcs tràgics històrics en els quals domina el vitalisme dels personatges”, apunta l’editora, que afegeix l’afany de l’autor, nou vegades nominat al Nobel de Literatura, a “mostrar l’Església com a instrument de poder hipòcrita i el cristianisme com a revolució”. Només gràcies a la família reial grega va evitar l’excomunió  per part del clergat ortodox, que el considerava sacríleg. 

La censura franquista

Sabent això pot sorprendre que la novel·la, en la traducció de Sales, passés la censura franquista. “La tesi fonamental de l’obra em sembla encertada i la seva lectura, per a persones sòlidament formades, pot ser profitosa”, escrivia el 1958 en el seu informe a Sales el censor, el jesuïta Juan Roig, que no va veure cap objecció en la ideologia revolucionària del text i només va demanar que se suprimissin alguns paràgrafs de “bastanta cruesa en qüestions sexuals”, que ara rescata l’edició revisada de Club Editor. Sabaté també ha recuperat tres passatges que s’havien eliminat o modificat arbitràriament en les quatre traduccions en les quals s’havia basat Sales i s’han tret escenes afegides que no eren a l’original. 

El llenguatge de Kazantzakis Ancirael defineix “en termes pictòrics:  està escrita en clarobscurs. Va del llenguatge cruel, despietat, dur i cruent a un altre d’una finor i delicadesa que reflecteix lluminositat i esperança. Et porta d’un extrem a l’altre constantment”. Per això va buscar aquesta cadència, que fa que el lector “passi de sentir un nus a la gola a l’alleujament en el paràgraf següent”. I, a més del llenguatge “molt viu i espontani”, que recalca Sabaté, la traductora cita una altra característica clau. “Era famós per inventar paraules. Les busques i no són als diccionaris. Peròles vaig trobnar viatjant per Grècia i parlant amb la gent i amb especialistes, veient com d’unes paraules en feia d’altres”.   

Certificant la seva vigència, queden a l’imaginari cinematogràfic les versions de ‘La última tentación de Cristo’ de Martin Scorsese, el Zorba e griego que va encarnar Anthony Quinn o ‘El Crist de nou crucificat’ que el cineasta Jules Dassin va canviar a ‘El que debe morir’. I la seva vida, que Yannis Smaragdis va crear l’any passat en format 'biopic': ‘Kazantzakis’. 

Temes: Llibres