Les directores assalten el nou cine espanyol

En els últims anys hem assistit a una explosió d’‘opere prime’ dirigides per dones. L’any passat Carla Simón va guanyar el Goya a la millor direcció novella per ‘Estiu 1993’,convertint-se en la representant d’una nova generació que ve disposada a canviar les regles del joc i plantar cara a una indústria profundament masculinitzada.

No ens enganyem, les dades continuen sent desesperançadores. A l’últim informe CIMA, s’apuntava que tan sols un 12% de dones havien liderat una producció, davant un abassegador 88% d’homes. No obstant, que el 2018 s’hagin estrenat més de deu debuts femenins, no deixa de ser una bona notícia.

Si fa uns anys assistíem a l’aparició de noms com el de Leticia Dolera, Lara Izaguirre, Marina Seresesky, Elena Martín o el col·lectiu format per Laila Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen responsables de ‘Les amigues de l’Àgata’, així com a l’assentament de figures fonamentals com Mar Coll o Paula Ortiz, ara és el moment de parlar de Celia Rico (‘Viaje al cuarto de una madre’)Celia Rico, Arantxa Echevarría (‘Carmen y Lola’)Arantxa Echevarría, Meritxell Colell (‘Con el viento’), Anxos Fazáns (‘A estación violenta’), Andrea Jaurrieta (‘Ana de día’)Andrea Jaurrieta, Marta Díaz (‘Mi querida cofradía’)Marta Díaz, Carolina Astudillo (‘Ainhoa, yo no soy esa’), Ana Asensio (‘Most Beautiful Island’,Ana Asensioaquesta sota bandera nord-americana), Carmen Blanco (‘Los amores cobardes’), Sara Gutiérrez Galve (‘Yo la busco’)Sara Gutiérrez Galve, Clara Martínez Lázaro (‘Hacerse mayor y otros problemas’) oDiana Toucedo (‘Trinta Lumes’)Diana Toucedo.

“Em sembla que èrem aquí des de feia molt de temps i per fi se’ns ha donat el permís d’entrar”, reflexiona Meritxell Colell. “Veníem d’una tradició d’un cine molt jeràrquic on la figura del director era una cosa hegemònica. I de sobte s’obre la possibilitat de fer cine des del dubte, des del compartir, treballar en equip, i es demostra que un altre tipus de pel·lícules són possibles, que tenim moltes històries per explicar i que això és un moviment que no es quedarà aquí”. 

Celia Rico comparteix la mateixa opinió respecte a la institucionalització de la figura del director com a tòtem amb què era difícil identificar-se. “Ha passat molt poc temps per fer una anàlisi rigorosa, però l’aparició de moltes de les noves veus coincideix amb el 15-M, un moment en què es comencen a qüestionar les estructures establertes a nivell social i polític”, continua Colell.  

Anxos Fanzás, la benjamina del grup amb 26 anys pensa que, tot i que encara hi ha moltes barreres per fer caure, cada vegada es van obrint més portes i oportunitats que deixen de banda la discriminació de gènere. “En cap moment em vaig plantejar que no podia ser directora per ser dona. Nosaltres arribem, ho fem i qui no ho vulgui veure, es quedarà enrere. Tot i que em continua semblant lamentable que em preguntin que com em sento per ser jove, dona i fer cine”.

Sens dubte, el panorama ha canviat molt respecte a la generació d’Arantxa Echevarría, que ha debutat en la direcció amb 50 anys. “Quan li vaig dir al meu pare que em volia dedicar a això em va donar dos copets a l’esquena. Cal recordar que no fa tant de temps la dona no podia tenir un compte corrent i molt menys dirigir una pel·lícula, per això és tan important continuar avançant en la lluita feminista”.

Ja no es té tanta por de la joventut. Celia Rico pensa que ara es posa més el focus en els nous creadors, que interessa més la mirada de les generacions joves, però també el preocupa que es tracti d’una simple impostura, un “afany per veure qui descobreix l’últim talent”, una cosa que no hauria de ser incompatible amb una carrera a llarg termini. En aquest sentit, aquest any trobem una dada preocupant: tan sols s’han estrenat dues segones pel·lícules de dones, ‘Penélope’, d’Eva Vila  i ‘Les distàncies’, d’Elena Trapé.

Echevarría té clar que aquesta confluència d’‘opere prime’ femenines té a veure amb els ajuts institucionals i el nou sistema de punts que afavoreix la introducció de dones en els diferents departaments. Totes les directores amb les quals ha tingut oportunitat de parlar EL PERIÓDICO estan a favor de les quotes per assolir la paritat. “Per desgràcia les lleis són necessàries perquè el sector està molt tancat, es repeteixen esquemes i es contracten homes gairebé per inèrcia”, comenta Anxos. Celia Rico pensa que no es tracta d’una “discriminació positiva, sinó d’una acció necessària”.

Els ajuts continuen sent fonamentals, però, també com comenta Carolina Astudillo, directora d’‘Ainhoa, yo no soy esa’, el recolzament d’associacions com Dones Visuals, CIMA i Mujeres de cine, el treball de les quals a l’hora de visibilitzar, promoure iniciatives, promocionar i difondre, resulta clau. També la participació dins del procés de les universitats i les escoles de cine. “Una part d’aquesta generació surt del sector universitari. En el context català, escoles com l’ESCAC o la UPF tutoritzen projectes de final de carrera, t’assessoren perquè aconsegueixis un recolzament industrial”, diu Toucedo, cap de l’àrea de No Ficció de l’ESCAC.

Elements en comú

La major part de les ‘opere prime’ dirigides per dones aquest any tenen alguns elements en comú. Parteixen d’un impuls íntim, d’una necessitat de dirigir contra vent i marea. S’aparten del model industrial i potser per aquesta raó en elles batega una enorme llibertat i estan travessades per una contundent personalitat expressiva. A més, pel·lícules com ‘Viaje al cuarto de una madre’, ‘Trinta Lumes’, ‘Con el viento’, o fins i tot una comèdia com ‘Mi querida cofradía’ tenen la particularitat de partir de la quotidianitat, de retratar espais i sensacions que pertanyen a l’àmbit de la privacitat, per parlar de temes universals com són les relacions materno-filials o la relació amb l’entorn que habitem.

“Una cosa que compartim és la necessitat de tornar a les nostres arrels per analitzar o qüestionar allò que tenim al nostre voltant”, diu Diana Toucedo. “Per explicar alguna cosa a l’espectador, primer cal conèixer-se un mateix. Això dona lloc a un cine més honest, proper i real. Avui tenim moltes pantalles i moltes propostes i crec que cal reconnectar amb el públic tornant a l’essencial, a allò en què puguem reconèixer-nos”.

Baixos pressupostos

No obstant, com apunta Celia Rico es continua sense confiar en el valor comercial d’una producció feta per una dona malgrat que hagin demostrat connectar a la perfecció amb el públic. “Si poguéssim analitzar els pressupostos d’aquestes pel·lícules, veuríem que són molt baixos”, afegeix Toucedo. “Tiren endavant per la necessitat que tenen les creadores d’explicar les seves històries, com un acte de pura llibertat i valentia, però no és suficient des del punt de vista industrial”.

Arantxa Echevarría pensa que mentre els grans productors siguin homes, preferiran encarregar un blockbuster a un director. “Jo puc fer perfectament un ‘Fast and furious’,i segur que des d’una perspectiva totalment diferent i més interessant”, diu. Perquè, al cap i a la fi, el punt de vista dels homes, ja s’han encarregat d’exposar-lo ells mateixos al llarg de la història del cine.

Notícies relacionades

Alice Waddington, la cineasta bilbaïna que vol conquerir Sundance

Música amb Barcelona com a escenografia

Un altre dels grans problemes és la falta de referents. Mentre que Arantxa Echevarría valora la tasca de directores com Josefina Molina o Pilar Miró, situant-les com a pioneres, moltes de les noves directores no les senten properes, tot i que sí que valoren, figures com les d’Isabel Coixet, Icíar Bollaín o Gracia Querejeta. Se senten més pròximes a Agnès Vardá, Chantal Akerman, Naomi Kawase o Claire Denis. “Quan estava estudiant em faltaven referents patris”, apunta Celia Rico. “I ara, no obstant, els meus referents són les mateixes dones que integren la meva generació perquè connecten més amb la meva pròpia sensibilitat. Si hagués de parlar d’una figura fonamental que és necessària reivindicar, aquesta és Mar Coll, ella va aconseguir obrir moltes portes”.

En un món tan competitiu com és la indústria del cine, resulta del més gratificant comprovar com cadascuna de les directores que han participat en aquest reportatge valora el treball de les altres. “M’agrada pensar que ens recolzem”, diu Anxos.“És important fer pinya. En un sector tan individualista, generar xarxes entre nosaltres ens farà més fortes”.