Thomas Vinterberg: «Avui Rússia viu en estat de guerra freda»

El director danès Thomas Vinterberg es va donar a conèixer gràcies a ‘Celebración’ (1998), primera pel·lícula del moviment Dogma 95 i l’èxit a l’ombra de la qual s’ha mantingut tota la seva carrera posterior. La pel·lícula que acaba d’estrenar a Espanya, ‘Kursk’, és la seva obra més comercial fins ara. Hi recrea el desastre del submarí nuclear rus que el 2000 va provocar 118 morts i una cascada d’errors polítics i mentides institucionals. Aquest diari va poder parlar amb Vinterberg al passat Festival de Toronto.

¿Per què és important una pel·lícula sobre la tragèdia del ‘Kursk’ ahora?

D’entrada, fer-la abans no hauria sigut moral. Ha passat el temps i els familiars de les víctimes han entrat en una nova fase de les seves vides, i experimenten el seu dolor de manera diferent; la seva història ja es pot explicar. Abans, no obstant, els pertanyia només a ells. A més, aquella tragèdia és essencial per entendre què passa avui a Rússia. Abans del desastre hi havia esperança per al país, que s’estava obrint a l’exterior i donava espai a la premsa lliure. Després, tot això se’n va anar a l’aigua. Per això Rússia torna a viure en estat de guerra freda.

¿Com s’entén el que va passar?

Las autoritats russes es van negar a acceptar l’ajuda internacional; van privilegiar l’orgull nacional i els secrets militars per sobre de les vides dels seus soldats. A Occident hi ha una apreciació molt clara de l’individu, però a Rússia prioritza la idea de la col·lectivitat. sI jo respecto aquesta cultura de l’autosacrifici, però els mariners del ‘Kursk’ no van tenir ocasió de decidir. Va ser una crueltat. Crec que ‘Kursk’ és una pel·lícula plena d’escepticisme contra l’autoritat.

I, no obstant, a la pel·lícula hi ha un gran absent: Vladimir Putin. ¿Per què?

No em va semblar essencial en la història. Quan va passar el naufragi ell acabava d’accedir a la presidència, estava de vacances i no va saber reaccionar. Però aquesta és una pel·lícula belga dirigida per un director danès: ni a ella ni a mi ens correspon assenyalar culpables. L’he fet per tocar assumptes que m’interessen com la família, l’amor, el dolor de la pèrdua i la fugacitat de la vida; també per explorar com es comporten les persones davant la mort. La meva esposa, que és pastora luterana, sol recordar-me que fa cent anys la gent considerava la mort com a part de la vida, i en parlava. Avui, en canvi, la defugim. Ens fa molta por, i per això només se’n parla al cine i la literatura.

Per a vostè ‘Kursk’ no és un projecte personal sinó, com sol dir-se, un encàrrec. ¿Què el va portar a acceptar-lo?

La ràbia que vaig sentir al documentar-me sobre la tragèdia em va recordar la que sentia en els 70, quan sortia a manifestar-me amb els meus pares contra les plantes nuclears i contra la guerra. Vaig sentir que fer la pel·lícula era una manera de continuar alçant la veu.

¿Per què totes les seves pel·lícules expliquen històries fosques i pertorbadores?

Suposo que té a veure amb la meva procedència. Els escandinaus vivim a les fosques la meitat de l’any. I també tindrà a veure amb els models que vaig tenir. Les pel·lícules d’Ingmar Bergman no són precisament comèdies.

El seu segon llargmetratge, ‘Celebración’ (1998), va ser l’obra fundacional del moviment Dogma 95. ¿Què en queda, avui?

Lars Von Trier i jo el vam crear a tall de provocació contra la indústria cinematogràfica de l’època. Volíem fer pel·lícules pures, desproveïdes d’artifici. El problema és que Celebración va ser seleccionada pel Festival de Cine de Canes i es va convertir en un gran èxit, i va començar a passejar per catifes vermelles vestida amb vestit de nit. L’essència del moviment, doncs, immediatament va ser pervertida. Per això em vaig allunyar immediatament del Dogma. Haver continuat defensant-lo hauria sigut patètic. 

Notícies relacionades

'Kursk': una tragèdia submarina

El 'Kursk': el submarí que va enfonsar Rússia

‘Kursk’ és la seva pel·lícula més ‘mainstream’. ¿També la seva via d’entrada a Hollywood?

Per a res. Al cap i a la fi, no parla de superherois. La meva pròxima pel·lícula serà danesa, i pot definir-se com una celebració de l’alcohol. Segons algunes tendències filosòfiques, l’alcohol et fa més valent i creatiu. Grans homes com Winston Churchill i Ernest Hemingway eren alcohòlics. I tots hem mantingut converses interessantíssimes gràcies a l’estímul d’un parell de copes.