Marlango, insinuant ficció a la Barts

Marlango fa un pas més en la construcció d’una cançó de fantasia, un resum de tots els gèneres populars sense acollir-se a cap en concret, a ‘Technicolor’. El seu setè disc, ja. Una altra invitació al’evocació d’una realitat fabulada que el grup madrileny va escenificar aquest dimecres a la Barts (Festival Internacional de Jazz de Barcelona) amb un inèdit format de sextet que va aportar altres textures a les seves cançons.

Un concert en el qual els músics surten a escena mentre sona la veu de Frank Sinatra entonant ‘You make me feel so young’ no pot anar malament, i així Marlango va prendre posicions, amb Leonor Watling lluint un teatral vestit vermell i Alejandro Pelayo dirigint el conjunt des del piano. Aquest instrument va ser troncal, establint unes formes classicistes i deixant, amb tot, espais per a altres senyals proveïdors de contrastos: la trompeta paisatgística, la guitarra amb temptatives ‘roots’, una bateria que de vegades hi era sense gairebé fer-se notar, i el càlid violoncel suplint les funcions del baix elèctric.

Núvols i clars

I al mig de la foto, ella, cantant a la seva manera discretament distant, arrossegant frasejos i deixant-los anar amb una elegància brusca. Repertori dels seus últims tres discos, deixant enrere la seva etapa en anglès, amb atenció especial a ‘Technicolor’. D’aquí en van sortir cançons que semblen fetes en un altre temps, o potser en cap, de melodies tènuement il·luminades, com les àlgides ‘Beso robado’, que va obrir la sessió, i ‘Un momento perfecto’. Música “per a moments inquietants”, va apuntar Pelayo, tot i que en aquest camp les que van mostrar més relleus van ser ‘El veneno’, amb una Watling ennuvolada, i el rescat de ‘Dinero’, cançó que al seu dia van gravar amb Bunbury.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Marlango va oferir un concert valent i de posada en escena cuidada, amb un ballarí de claqué, Lucas Tadeo, il·lustrant algunes peces i una pantalla de vídeo abraçant, per exemple, ‘Si yo fuera otra’ amb imatges de Sara Montiel i Carmen Sevilla. Creant una atmosfera suggeridora amb vista al glamur d’un altre temps, i convidant el teloner, el cantautor folk Carletti Porta, “home de la Manxa”, en la tèrbola ‘Todo es tan importante’.

Però ens va anar acostant al final, i per tant, “també a la mort”, va apuntar Pelayo amb humor negre, quan Watling va trencar el seu sostre de vidre a ‘Poco a poco’. A partir d’aquí va donar el millor de si mateixa en un bis amb parades emocionants al recorregut ‘in crescendo’ de ‘Ir’ i la versió, l’única de la nit, de la cançó cubana ‘Veinte años’, amb la modalitat de Marlango més pròxima i tangible.