U.S. Girls, una explosió de pop conscient

Un dels discos que probablement veureu una vegada i una altra en els resums del millor del 2018 (ja apareix en un parell, els de 'Paste' i 'Uncut') és 'In a poem unlimited',d’U.S.  Girls, el projecte de la iconoclasta Meghan Remy. El seu camí va començar amb el soroll i ha acabat en terrenys de pop amb arranjaments i producció sofisticats, sense deixar de ser una cosa realment personal, molt crític en l’àmbit líric amb el món al nostre voltant. Ella defineix el seu estil com a 'música pop conscient’.

Fa tres anys, Remy va assaltar el Primavera Club amb un dispositiu tirant a minimalista: només ella, una cantant addicional i bases pregravades. Tot i que fantàstic (la veu i presència d’aquesta artista valen per una banda completa), el concert va desconcertar unes quantes persones. Més tradicional va ser la seva actuació de dimarts a La [2] de l’Apolo, en què va aparèixer acompanyada d’una segona cantant, però també de múltiples músics, entre els quals, el teatral teclista Geordie Gordon (Islands) i el 'guitar hero' Chris Bezant.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La idea d’aquesta gira no sembla tant intentar reproduir el so d’'In a poem unlimited', els seus rics grooves funk, disco o jazz, com mostrar què pot donar de si la reunió de grans músics sobre un escenari. Hi ha molta exhibició instrumental i, de vegades, surt gairebé un cert esperit de competició: la guitarra virtuosa de Bezant va imposar la seva llei gairebé excessivament en temes com 'Window shades', el funk-rock 'Incidental boogie' o un 'M.A.H.' menys disco i més elèctric que a l’àlbum. 'Damn that valley', exercici de dub gairebé minimalista inclòs en el precedent 'Half free' del 2015, va sonar més aviat a reggae-rock.

Però, en general, les cançons van sobreviure al concepte i van sonar com el que són: irresistibles píndoles de pop enverinat amb alguns dels millors moments musicals que s’han publicat aquest any. Parlem d’aquella respiració utilitzada com a percussió al principi de la 'blaxploitation' 'Velvet 4 sale’, cançó sobre violència masculina i venjança. De les guitarres ‘jazzy’ i la tornada emotiva de 'Rosebud' (així és, sota la inspiració de 'Ciutadà Kane'), un tema de festa que oculta una lletra sobre l’autoanàlisi més seriosa. Del clàssic instantani 'Pearly gates' i les seves harmonies gòspel. O, ja com a clímax, de l’addictiu piano ‘lounge’ de 'Rage of plastics', relectura sensual d’un arrossegat tema de l’obscura Fiver. El disc era millor, però el concert tampoc va ser poca cosa.