Golnaz Hashemzadeh Bonde, el llegat d'una iraniana a Suècia

No a tots els que van precipitar la caiguda del xa de Pèrsia els movia la intenció d'implantar la teocràcia que més tard lideraria Khomeini. En aquesta revolució també hi va haver idealistes que van lluitar a favor de la democràcia, però el poder dels aiatol·làs els va deixar aparcats a la cuneta de la història. Els pares deGolnaz Hashemzadeh Bondevan marxar de l’Iran durant la guerra contra l’Iraq i van anar a Suècia, que en aquell moment era el paradís a la terra d’aquells que es van veure obligats a emigrar per raons polítiques. La petita Golnaz va arribar amb 3 anys i ara en té 35, i pel camí s’ha convertit en una popular escriptora en llengua sueca traslladant d’una cultura a una altra –és impossible pensar en dues mentalitats més diferents– les experiències familiars i també en una activista en contra de la marginació social, una xacra que fins fa uns quants anys semblava que no existia en l’idioma d’Ingmar Bergman i que avui és gasolina per a l’ascens de l’extrema dreta.

Hashemzadeh, que va debutar a la novel·la el 2012, ha passat per Barcelona per presentar Lo que fuimos’ / ‘Vam ser nosaltres’ (Duomo / Les Hores) reconstrueix la història dels seus pares i en especial la de la seva mare seguint el fil dels records mentre s'enfronta a una malaltia terminal. “En el lapse de deu mesos durant el 2014 va néixer la meva filla i vaig perdre primer la meva àvia a l'estiu i a la tardor la meva mare. El meu pare havia mort un any abans i això em va fer pensar com es transmeten les coses importants de pares a fills. En el meu cas aquestes coses anaven tenyides de plenitud però també de dolor”. És aquest dolor el que l’autora ha transformat en literatura a partir d’una pregunta essencial. ¿Van aconseguir els seus pares escapar del que van deixar enrere a l'Iran o bé es van emportar aquests sentiments traumàtics amb ells i els van acompanyar tota la vida?

Les cançons de la infància 

‘Vam ser nosaltres’ parla de quatre generacions de donesi, de passada, d’aquest llegat que de vegades circula per canals invisibles. Hashemzadehté una filla que no sap persa perquè el pare de la petita és suec, la llengua que es parla a casa. Però sí que hi ha una excepció, les cançons dels anys 50 i 60 que l’autora recorda de quan els hi cantaven a ella. “La meva filla comença a repetir-les i quan ho fa, als seus cinc anys, em pregunta: “¿Trobes a faltar la teva mare?”. I és fascinant que em faci aquesta pregunta perquè està detectant una sèrie de coses i no sé com ho fa. Això em fa pensar que les experiències dels meus pares tenen repercussió en ella”.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

No té gaires expectatives respecte al país dels seus pares, “un dels més totalitaris del món”, que no ha tornat a visitar encara que sovint somiï amb els carrers de Teheran, recorda el miratge que va suposar la revolució verda del 2009 que es va dissoldre ràpidament. El pare de l’escriptora, abans que tot quedés en res, va seguir aquells fets amb esperança. “Em deia, han hagut de passar 30 anys però els canvis ja s'han produït, ja són aquí, i no va ser així”.

Però tampoc és optimista amb el seu país d’adopció, històricament la meca de l’estat del benestar, que en els últims anys ha patit un clar deteriorament en els seus drets socials. “Quan nosaltres vam arribar a Suècia, en els 80, de seguida vam tenir feina i una bona vida. El salari mínim era molt alt i el màxim, relativament baix, per la qual cosa les diferències socials no eren tan grans. Avui les distàncies entre uns i d'altres han crescut molt i els emigrants que van arribar com nosaltres es troba en els llimbs”.